La pèrdua/conservació de la nacionalitat

Seguim amb la sèrie l'Endemà tot endinsant-nos ja en l'anàlisi de part de les manifestacions recollides a la pel·lícula, ara beneïda pel sempre imparcial CAC, dirigida per la Sra. Passola. En concret en aquesta entrega ens centrarem en l'argumentació del professor Eduard Segarra (ES), qui assegurava que la independència no faria perdre la nacionalitat espanyola a cap català. En concret:

"Els catalans podran seguir sent espanyols i no podrà modificar-se la nacionalitat perquè és d'origen. A més podran tenir legalment la doble nacionalitat perquè com que som part d'un país iberoamericà... la Constitució espanyola i el Codi Civil autoritzen als (ciutadans de) països iberoamericans i a la vegada de Portugal, Andorra, Guinea Equatorial i els filipins i ara pot ser fins i tot els sefardites poden mantenir la seva nacionalitat per tant no l'han de renunciar. Que els catalans vulguin renunciar? però em sembla una mica absurd perquè renunciant perden també la condició de ciutadans de la Unió Europea i per tant si a mi em conviden a dinar i em donen primer plat, segon plat i postres jo no diré: jo només vull una oliva" (sic)

Un espanyol d'origen no pot veure's privat de la seva nacionalitat, però sí la pot perdre

Anem a pams examinant els arguments un per un:

a) ES: "No podrà modificar-se la nacionalitat perquè és d'origen". És fals. És fals que un espanyol d'origen no pugui perdre la seva nacionalitat. És fals. Disposa l'art. 11 de la Constitució espanyola

"1. La nacionalidad española se adquiere, se conserva y se pierde de acuerdo con lo establecido por la ley.

2. Ningún español de origen podrá ser privado de su nacionalidad."

Com veiem, un espanyol d'origen no pot veure's privat de la seva nacionalitat, però sí la pot perdre. La clàusula de l'art. 11.2 pretén sobretot evitar que s'utilitzi com a sanció la privació de la nacionalitat a un espanyol d'origen, tot protegint-lo de l'apatrídia. No obstant un espanyol d'origen sí pot perdre la seva nacionalitat. La clau rau no pas en si, sinó en com es pot perdre la nacionalitat espanyola, qüestió a analitzar en el següent punt.

b) ES: "Podran tenir legalment la doble nacionalitat perquè com que som part d'un país iberoamericà la Constitució espanyola i el Codi Civil autoritzen als (ciutadans de) països iberoamericans i a la vegada de Portugal, Andorra, Guinea Equatorial i els filipins i ara pot ser fins i tot els sefardites poden mantenir la seva nacionalitat per tant no l'han de renunciar".

Aquí el professor Segarra pot estar referint-se a dues coses. O bé tracta de com un nacional català podria aconseguir la nacionalitat espanyola, o bé quin efecte tindria, arribada la independència, l'adopció de la nacionalitat catalana, en concret si això ocasionaria la pèrdua de l'espanyola.

Cal prevenir que, en tots dos casos, els articles que els regulen (22 i 24 del Codi Civil respectivament) inclouen sempre la menció a "países iberoamericanos, Andorra, Filipinas, Guinea Ecuatorial o Portugal o de sefardíes". El professor Segarra comet un error consistent en considerar Catalunya un país iberoamericà. Fixem-nos que el Codi Civil es refereix per un cantó a països iberoamericans i per l'altre a Portugal i Andorra. En suma, no considera ni a Portugal ni a Andorra país iberoamericà, altrament no els hauria citat expressament, com no cita Cuba o Xile (vegi's en qualsevol cas la Resolució de 25 de juny de 2007, de la Direcció General dels Registres i del Notariat). Si ni Portugal ni Andorra no són iberoamericans, tant menys ho serà Catalunya, que hauria de ser inclosa expressament en aquella llista. Les conseqüències no són poques.

Efectivament, si es tracta de l'adquisició de la nacionalitat espanyola per part d'una persona que només tingués la catalana, el període mínim de residència legal i continuada a Espanya marcat per l'art.22 del Codi Civil és de deu anys (contra els només dos anys exigits a iberoamericans, andorrans, etc...). Addicionalment s'haurà de renunciar a la catalana. I encara romandria una dificultat car les condicions perquè un ciutadà català, o sigui, extracomunitari, pogués accedir i residir a Espanya legalment durant el període exigit són severes.

Si, en canvi, el professor Segarra es referia a l'efecte que produiria l'adopció de la nacionalitat catalana per part de ciutadans espanyols, o sigui, si adoptant la catalana es perdria l'espanyola, cal remetre's a l'art.24 del Codi Civil, que aquí reproduïm:

"1. Pierden la nacionalidad española los emancipados que, residiendo habitualmente en el extranjero, adquieran voluntariamente otra nacionalidad o utilicen exclusivamente la nacionalidad extranjera que tuvieran atribuida antes de la emancipación. La pérdida se producirá una vez que transcurran tres años, a contar, respectivamente, desde la adquisición de la nacionalidad extranjera o desde la emancipación. No obstante, los interesados podrán evitar la pérdida si dentro del plazo indicado declaran su voluntad de conservar la nacionalidad española al encargado del Registro Civil.

La adquisición de la nacionalidad de países iberoamericanos, Andorra, Filipinas, Guinea Ecuatorial o Portugal no es bastante para producir, conforme a este apartado, la pérdida de la nacionalidad española de origen."

En suma, d'acord amb la legislació actual, en adoptant la nacionalitat catalana es renunciaria tàcitament, per tant es perdria, l'espanyola en tres anys, a menys que es declarés expressament davant el Registre Civil de Vinaròs o Monsó que la voluntat de seguir essent ciutadà espanyol. Insistim: Catalunya no és un país iberoamericà.

Ens proposen renunciar al pitjor d'Espanya per quedar-nos amb el millor. Llàstima que la realitat sigui la contrària

c) ES: "Que els catalans vulguin renunciar? però em sembla una mica absurd perquè renunciant perden també la condició de ciutadans de la Unió Europea". En aquest punt no podem estar més d'acord amb el professor Segarra: Catalunya no seria, d'entrada, membre de la Unió Europea, de tal manera que la renúncia, expressa o tàcita, a la nacionalitat espanyola suposaria la pèrdua de l'europea.

d) ES: "Si a mi em conviden a dinar i em donen primer plat, segon plat i postres jo no diré: jo només vull una oliva". Aquesta frase condensa meravellosament l'independentisme gratis total que traspua tota la pel·lícula. Ens proposen renunciar al pitjor d'Espanya per quedar-nos amb el millor. Llàstima que la realitat sigui la contrària.

I, de fet, a qui la realitat no li basti li suggeriríem que faci una mica de ficció en la direcció que Salvador Cardús, també a L'Endemà, traçava: "el fet de tenir la nacionalitat espanyola dependrà més d'Espanya que de nosaltres". Naturalment. Algú es pensa que els espanyols deixarem les lleis tal com ara estan perquè, si ho volen, quasi sis milions de ciutadans d'un altre Estat, fronterer i a saber si hostil, mitjançant els seus representants a les Corts espanyoles puguin codecidir la nostra política nacional i exterior? Algú ha vist massa pel·lícules.