Isidre Esteve, pilot del Dakar: "Quan sóc al cotxe, no sento que pateixi una discapacitat"

La vida d'una persona pot canviar d'un instant a l'altre. Isidre Esteve Pujol (Oliana, 1972) va patir un fort cop quan tenia 34 anys, quan vivia "el seu millor moment esportiu". Al març de 2007 va caure durant la Baja Almanzora, una prova del Campionat d'Espanya de Raid. No va ser un accident més: es va fracturar les vèrtebres T7 i T8 i va tenir una lesió medul·lar que el va deixar en cadira de rodes.

Després de llargues nits a l'hospital de Vall d'Hebron i posteriors tractaments a l'Institut Guttmann, el destí el va tornar als ral·lis. El 2009, el seu equip li va proposar tornar. No en moto, sinó en cotxe. Va competir al Dakar d'aquell any, però unes greus úlceres per pressió el van tornar al sanatori per un any i tres mesos. Després de crear el primer coixí aerodinàmic juntament amb els enginyers de KH-7, el Nubolo, va tornar a les curses el 2017. Avui dia, es prepara per, al gener, córrer a Aràbia Saudita la seva 21ª edició d'aquesta competició automobilística internacional.

El Govern eleva a nou els casos confirmats de pesta porcina a Barcelona

Fundació Sesé

Aquest dimarts, en vigília del Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, Esteve va assistir a la jornada per la inclusió laboral de les persones d'aquest col·lectiu organitzada per la Fundació Sesé. Després de la intervenció de diverses personalitats del sector empresarial i polític, el pilot va tancar l'acte. Va relatar la seva història de superació, i va explicar les funcions de la Fundació que porta el seu nom, creada el 2011 juntament amb la seva dona, Lidia Guerrero. Aquesta promou la inclusió a través de l'esport.

Posteriorment, l'atleta nascut a la província de Lleida, que va començar la seva carrera esportiva en les modalitats d'enduro i ral·li motor, va acceptar parlar amb aquest mitjà.

Entrevista

Està a res, a només un mes de participar en el seu 21è Dakar, que recorre en cotxe des de l'any 2009. Com se sent?

Sí, el Dakar està a tocar. Vam passar les verificacions el cap de setmana passat. Tot està carregat al vaixell. El dia 29 de desembre marxem cap a l'Aràbia Saudita. Estic content de tenir un cotxe de primera línia, amb un equip humà fantàstic, i crec que ens permetrà lluitar per coses importants en aquest proper Dakar.

Té un cotxe adaptat, amb l'accelerador i les marxes al volant. A més, té un coixí especial, aerodinàmic. Expliqui'm aquestes adaptacions.

Tenim la sort de participar en un esdeveniment esportiu d'automobilisme, que és l'exemple clar de què és un esport inclusiu. Persones amb discapacitat o sense discapacitat competim totes en el mateix escenari, ens enfrontem a les mateixes dificultats i tenim la mateixa classificació.

Jo no puc utilitzar les cames, tinc una lesió medul·lar a nivell vertebral T7 i T8, però tinc bona mobilitat als braços i porto tots els comandaments al volant. És un cotxe adaptat: porto l'accelerador i el fre al volant, la caixa de canvis... la resta del cotxe és igual que el dels altres participants. Només porto un petit embragatge per poder arrencar i parar i aquell canvi seqüencial en situacions crítiques o per començar l'etapa o per acabar-la. La resta és tot igual que la resta i la veritat és que quan sóc al cotxe, jo no sento que pateixi una discapacitat.

Després del seu accident, com va viure el procés d'adaptació i quin paper ha jugat l'esport?

L'esport és una eina d'integració universal. Naturalment, quan vaig tenir l'accident... doncs un té la seva vida. Tots tenim un projecte a la vida. Un dia tens un accident que comporta una lesió d'aquest tipus, i et quedes sense llibre de ruta.

Tu no saps què podràs fer. Podràs ser independent? Podràs agafar el transport públic sol? Et podràs vestir? Tornaràs a la teva vida d'abans? Diferent, naturalment, però no en tens ni idea de res. Són etapes que cal anar travessant i, després de 2007 fins avui, crec que he normalitzat força el meu dia a dia.

Arran d'aquesta situació ha nascut un gran projecte, que és la Fundació Isidre Esteve, amb un gran compromís social a través de l'esport per ajudar les persones amb discapacitat. Tornem a la competició a alt nivell, torno al Dakar amb els meus companys de tota la vida i a vegades penso: “Ostres, perseguir els somnis com he fet, no perdre l'ànim, ha estat important”, perquè penso que ara som aquí, estic feliç de ser aquí i crec que això és important.

Durant les nits a l'hospital va haver de fer un canvi de mentalitat. Com va ser?

Sí, naturalment. En aquella situació un ho veu tot negatiu. “No podré tornar a córrer en moto, no podré tornar a fer mil coses…” Però hi ha un moment en què dius: “Bé, i ara, en aquesta situació, què?”.

Has de començar una altra llista, una llista de les coses que sí que podràs fer. Naturalment, ara dir-ho aquí és molt fàcil; tot això és més difícil del que sembla. Tothom necessita el seu temps. Però la vida continua. Llavors, adaptar-se jo crec que és la millor opció.

En tot aquest procés, hi ha hagut una persona que l'ha acompanyat. Què significa Lidia Guerrero per a vostè?

A la vida hi ha persones que es converteixen en peces clau, i per a mi és la meva dona, Lidia. Ha estat sempre al meu costat; hem compartit tot això al 100%. Compartim projectes, compartim vida, ens ajudem, superem les coses junts, les gaudim junts. És una part molt, molt important de la meva vida.

Quan va sorgir l'oportunitat de tornar al Dakar amb el cotxe, tots dos vam prendre aquesta decisió i vam dir: “Amb la cadira, a la fi del món. On és el problema?”. Som les mateixes persones. Som-hi.

L'actitud canvia totalment la manera d'afrontar una situació difícil. Què els diria a les persones amb discapacitat que afronten un procés similar?

Bé, l'esport és increïble: són reptes, és superació, és integració, és un món meravellós. És molt difícil donar consells o pretendre dir-li a la gent què ha de fer, perquè vivim en un món molt difícil, on tothom té problemes, i els seus problemes són el més important. Jo només dic una cosa: la vida és curta, passa massa ràpid i al final sempre hi ha les persones. Tant és en quines circumstàncies estiguem: hem de veure el got mig ple, no mig buit.

Són 18 anys, gairebé 19, des de l'accident. Com valora la seva trajectòria, els seus canvis i la seva evolució?

Hem anat pas a pas. L'Isidre és la mateixa persona: amb cadira de rodes o sense cadira, amb l'abans i el després.
Una persona que evoluciona, com evoluciona la societat, el nostre entorn, tot el que fem. Amb il·lusió. Sóc una persona que s'il·lusiona amb els projectes, que pensa que tot és possible, que li agrada visualitzar el que vol fer.

Naturalment, no ho faig sol. A part de la Lidia, hi ha persones, entitats, marques, empreses que ens ajuden a fer les coses. Bé, som aquí: tinc 53 anys, estic a punt de marxar al Dakar, a la Fundació ajudem moltíssimes persones. Està bé, oi?

Per acabar. Ara que venen els propòsits d'Any Nou, m'agradaria que em digués tres: un de personal, un d'esportiu i un vinculat a la Fundació.

A nivell personal, ser feliç. A nivell esportiu, sentir-me bé. I a nivell Fundació, que els projectes perdurin i puguem ajudar més persones cada dia.

Moltes gràcies per atendre'ns, Isidre. Ha estat un plaer.

Gràcies a vosaltres.