El 24 d’agost de 2021, en una habitació de l’Hotel Concordia de Barcelona, Martín Ezequiel Álvarez va assassinar a sang freda el petit Leo, el seu fill de només dos anys.
El progenitor l’havia portat allà, lluny de la seva mare —acabats de separar— i, mentre ella denunciava missatges amenaçadors, ell fugia per la piscina de l’establiment deixant enrere un crim que va commocionar tot el país.
Dies després, el cadàver de Martín Ezequiel va aparèixer en una zona pantanosa propera a l’aeroport de Barcelona-El Prat. Va ser considerat el primer cas de violència vicària amb resultat mortal registrat a Catalunya.
Un cas esgarrifós que es va convertir en un dels exemples més extrems del que avui coneixem com a violència vicària: la utilització dels fills per fer mal a la mare. Un tipus de violència que s’inclou dins de les violències de gènere.
La modificació del Codi Civil català
Però com passa amb aquest tipus de violències, la tragèdia és només la punta de l’iceberg. "La violència vicària comença molt abans de la mort d’un menor", explica Cristina Díaz-Malnero, advocada de família i diputada de la Junta de Govern de l’ICAB.
I, de fet, Catalunya va ser pionera a reconèixer-la jurídicament, més enllà de la jurisprudència que existeix en relació amb aquest terme.
Així, a la tardor de 2021 el Parlament va aprovar el Decret llei 26/2021, que va modificar el Llibre Segon del Codi Civil català per blindar els menors i les seves mares davant aquesta forma de violència masclista.
Una dona porta de la mà un nen a classe, en una imatge d’arxiu
En aquest sentit, María del Pilar Tintoré, advocada especialitzada en família i infància i membre de la junta directiva de l’Associació de la Societat Catalana d’Advocats de Família (SCAF), remarca que aquesta reforma civil va permetre fixar límits estrictes a la guarda, les estades i les comunicacions dels progenitors amb indicis fonamentats d’exercir aquest tipus de violència.
Concretament, la reforma va introduir aquestes mesures contundents: custòdia compartida zero quan s’acrediti violència vicària —sobretot en processos de divorci— i la suspensió automàtica del règim de visites. L’objectiu era trencar el cicle d’instrumentalització i "impedir que les visites s’utilitzessin com un vehicle de maltractament", sintetitza Tintoré.
Canviar els cognoms de les víctimes
I no només això. Catalunya també va ser pionera en la lluita per modificar els cognoms dels menors morts com a conseqüència d’aquest tipus de violència.
Les advocades de la família del petit Leo, Marta Ariste i Carla Vall, van aconseguir el maig de 2022 que l’exministra de Justícia, Pilar Llop, dictés una ordre ministerial perquè el menor deixés de portar el nom i cognom del seu assassí.
Fins aleshores, existia un buit legal, ja que es permetia el canvi de cognoms en vida, però no després de la mort del menor.
Gràcies a aquest cas, i de manera pionera, s’obria una nova via de justícia restaurativa també per a altres mares que haguessin estat víctimes de violència de gènere per violència vicària a la resta de l’Estat espanyol.
Totes les cares de la violència vicària
Tanmateix, Díaz-Malnero insisteix que la violència vicària es manifesta en múltiples formes i no només en la seva versió més tràgica.
"Quan un nen torna d’una visita dient ‘la mama no sap cuinar’, això ja és violència vicària", subratlla. Fins i tot les mascotes poden convertir-se en objectes de càstig, com ha reconegut recentment una sentència de Las Palmas.
Violència vicària també és el xantatge emocional, la manipulació psicològica, parlar malament de la mare davant dels nens o, fins i tot, transmetre comentaris degradants que els petits interioritzen.
En aquest sentit, María José Guarino Blaya, psicòloga forense, adverteix que "la violència vicària gairebé mai comença amb un cop ni amb un acte extrem. Comença amb petites desautoritzacions, amb boicotejar l’autoritat materna, amb manipular emocionalment els fills fins a convertir-los en missatgers del conflicte".
Patró habitual
Per a Guarino, el patró és clar: "El maltractador que exerceix violència en la parella gairebé sempre ho farà també en la parentalitat. Un maltractador mai serà un bon pare", perquè manté interioritzat un esquema de poder i superioritat sobre la dona que inevitablement es trasllada a la parentalitat.
I alerta que molts nens interioritzen aquest dany sense que ningú ho detecti: "A vegades no hi ha insults directes, sinó dinàmiques més subtils: regals desproporcionats, normes laxes, col·locar la mare en el rol de 'vilana'. Això erosiona el vincle maternofilial fins a trencar-lo".
Fins i tot quan no existeix la voluntat explícita de fer mal físicament als fills, el resultat pot ser devastador. Guarino esmenta el cas d’un menor amb TDA al qual el pare deixava sense medicació durant la seva setmana de custòdia. "Aquest nen va acabar intentant suïcidar-se. No cal voler matar per causar un dany gravíssim", constata.
Avanços en el Codi Penal
A nivell estatal, el Govern treballa ara en una llei orgànica que per primera vegada tipificarà la violència vicària al Codi Penal, previsiblement dins de l’article 153.
La ministra d’Igualtat, Ana Redondo, durant una roda de premsa després del Consell de Ministres, al Palau de la Moncloa, el 22 de juliol de 2025, a Madrid (Espanya)
Serà un pas essencial per dotar de seguretat jurídica víctimes i operadors judicials, i perquè aquesta forma de violència deixi de dependre únicament d’interpretacions jurisprudencials. És a dir, basant-se en el que s’ha dit en altres sentències.
Díaz-Malnero ho resumeix amb claredat: "Catalunya protegeix des del civil; l’Estat sancionarà des del penal. Són dues peces del mateix engranatge". Però adverteix: sense recursos, sense formació específica i sense equips psicosocials amb temps i mitjans, la llei avançarà més ràpid que la seva pròpia aplicació. I mentrestant, la violència vicària continuarà creixent en silenci.
Entre el pioner i el pendent
Des de la seva experiència als tribunals catalans, la psicòloga forense constata avenços però també límits. "Catalunya ha fet un esforç enorme, especialment als punts de trobada. Aquí no es proposen ampliacions de visites quan hi ha un procediment penal per violència masclista. En altres comunitats, això encara passa", destaca Guarino.
Dos nens amb cartells, participen en una concentració feminista a la Plaça de la Candelaria, a Santa Cruz de Tenerife
Tanmateix, insisteix que el marc estatal continua imposant-se: "El Codi Penal és el mateix per a tot el país. Per això és tan rellevant l’avantprojecte de llei orgànica: omplirà un buit que encara deixa massa a interpretació judicial".
Tintoré observa amb cautela el nou avantprojecte estatal, que per primera vegada tipificarà la violència vicària com a delicte. Celebra que suposi un avanç "necessari i esperat", però adverteix d’alguns punts cecs: "L’avantprojecte està molt centrat en els casos que arriben a denúncia, però el que més ens preocupa són les dones que no denuncien", explica.
Por a denunciar
Les dues lletrades expliquen que moltes mares temen que iniciar un procés penal compliqui encara més la seva situació. Per això consideren fonamental que la llei especifiqui, sense ambigüitats, que les mares puguin accedir a assistència psicològica per als seus fills sense necessitat del consentiment patern, fins i tot sense denúncia prèvia.
També troben a faltar que el text tingui en compte la violència de segon ordre, aquella exercida contra l’entorn que sosté la víctima: "Les amenaces a professionals, familiars o persones de suport són una manera d’aïllar-la, i s’haurien de reconèixer", assevera Tintoré.
Per a les mares que sospiten estar entrant en una dinàmica de violència vicària, la recomanació de la psicòloga forense és actuar davant la primera senyal. "El progenitor que cuida no maltracta", recorda l’experta. A més, subratlla la importància que les dones prioritzin el seu benestar emocional i la transmissió de valors als fills —respecte, igualtat, límits estables— com una inversió a llarg termini.