El futbol dóna moltes voltes. No és una ciència però, si ho fos, no seria exacta. Practicar-lo a l'elit és quelcom molt complex. No depèn només del talent. No són pocs els grans jugadors que s'han perdut pel camí cap al professionalisme. El do és molt important, però la feina i la disciplina ho són fins i tot més.
Un cop assolida la primera fita, el camí continua sent sinuós. No es tracta d'arribar-hi, sinó de mantenir-se. Heus aquí el repte més gran. Els atletes s'exposen a situacions molt variades en les seves carreres. Una d'elles, encara que no és la més habitual, és acabar defensant la bandera d'un país que no és el propi. Tanmateix, passa força.
De Catalunya a Albània
És el cas d'Iván Balliu, lateral dret de 33 anys que milita al Rayo Vallecano. Nascut a Caldes de Malavella, Girona, i fill de l'exalcalde de la localitat (2011-2025), Salvador Balliu, representa Albània. Ho fa des de 2017, quan va rebre la trucada del combinat balcànic. Ell mai havia trepitjat el territori esmentat, ni tan sols coneixia la seva relació amb aquest, però va acceptar portar-ne els colors.
Iván Balliu amb el seu entrenador, Iñigo Pérez, en una roda de premsa prèvia a un partit de Conference League
EFE
Va fer les primeres passes al futbol a la UE Caldes, des dels 4 fins als 9 anys. Després va fer el salt al planter del Girona, on va passar tres temporades. El FC Barcelona es va fixar en ell i el va fitxar. La seva estada a la Masia va durar set cursos. Va arribar a disputar 53 partits amb el filial del conjunt blaugrana, així com va ser convocat per Pep Guardiola per a la pretemporada de 2011 i per Tito Vilanova el 2012 per a la final de la Copa Catalunya. Mai va vestir l'elàstica del primer equip en un partit oficial.
Buscar-se la vida
El defensa gironí va tancar la seva etapa com a blaugrana el 2013. Va arribar lliure a l'Arouca portuguès, on va estar dues temporades. El 2015, de nou com a agent lliure, va arribar al Metz de França. Va ser jugant amb el conjunt granat quan va rebre la trucada de la federació d'Albània. El seu pare i el seu avi van estirar el fil i van descobrir els seus orígens balcànics.
Iván Balliu en un entrenament amb Albània
@ivan_balliu
Més de 4.000 persones a Albània comparteixen el cognom Balliu. "Rebia molts missatges d'aficionats d'Albània, però en desconeixia el motiu", explicava Iván en entrevistes passades. No obstant això, als 25 anys i 9 mesos, va acceptar la convocatòria de Christian Panucci. Va debutar, justament, davant la selecció espanyola a Alacant, amb un resultat favorable als locals (3-0).
Experiència internacional
El lateral dret va continuar amb la seva carrera internacional. Avui dia, acumula 23 partits amb el conjunt balcànic, en què ha repartit dues assistències. Ha participat en tornejos com l'Eurocopa, la Nations League o classificatoris per al Mundial. Tot i haver representat Espanya en categories inferiors, la vida el va portar per un altre camí. A nivell de clubs, el 2019 va fitxar per l'Almeria i el 2021 pel Rayo Vallecano. Allà segueix, on és un futbolista important.
Iván Balliu amb Jordi Alba en un Albània-Espanya
X
Ha disputat 149 partits amb l'elenc madrileny en les quatre temporades --cinc amb l'actual-- defensant la franja. Actualment viu un context complicat, ja que Andrei Ratiu és el titular al seu lloc des de fa anys. A més, recentment ha tingut un enfrontament amb el seu entrenador, Iñigo Pérez, tot i que no ha anat més enllà d'una discussió. Es tracta del cinquè capità de la plantilla, per la qual cosa és una institució.
Un viatge poc habitual
En qualsevol cas, Balliu ha construït una trajectòria que desmenteix la idea que només els elegits prosperen. La seva carrera, marcada per girs inesperats i decisions poc freqüents, evidencia que el futbol també premia aquells que saben adaptar-se a escenaris que mai havien imaginat.
Iván Balliu, un dels capitans del Rayo Vallecano, subjectat per diversos companys
X
Avui, mentre lluita per recuperar protagonisme a Vallecas, la seva història serveix per recordar que l'èxit no sempre es mesura en llums ni titulars. A vegades resideix en la constància silenciosa, en assumir desafiaments improbables i en tirar endavant fins i tot quan el camí exigeix reinventar-se.