Argullol exalta Kiefer

Que tot està perdut ho vaig intuir l'altre dia, quan vaig portar un adolescent a visitar el museu del Prado. Li vaig ensenyar les obres mestres, Velázquez, el Descendiment de Van der Weyden, el Greco, Goya, etcètera. És cert que molts Cristos crucificats. Quan ja anàvem a sortir, després d'una hora i mitja, em vaig adonar que marxàvem sense veure una obra mestra important, el Descendiment de Fra Angelico, i el vaig convidar a fer-hi una ullada. La seva resposta, “no, més homes ensangonats no”, em va fer comprendre que tot està perdut. 

Em vaig recordar que la setmana passada em vaig trobar a la Rambla de Catalunya amb Rafael Argullol (Barcelona, 1949), i aturant-nos a conversar uns minuts, m'explicà, amb un somriure melancòlic, una anècdota dels seus anys de catedràtic a la Pompeu Fabra: estava explicant als seus alumnes (alumnes universitaris!) una obra mestra del Renaixement, un alumne va aixecar la mà per preguntar-li: “Escolti, qui és el tipus que baixen de la creu?”.

Precisament ahir vaig rebre a casa dos llibres de Rafael Argullol, tots dos publicats per editorial Acantilado, on publica tota la seva obra, trenta-set llibres fins ara. Un és la reedició d'El Quattrocento, que crec que és el seu primer assaig, escrit quan tenia poc més de trenta anys i que explica aquella revolució sensacional de les arts des del naixement de Masaccio fins a la mort de Rafael. 

L'altre llibre és Rafael Argullol: caminar, pensar, escriure, compilat ni més ni menys que per Victoria Cirlot i per Estela Ocampo. Un llibre d'una naturalesa singular a Espanya, i no només pel tema (el mateix Argullol i la seva obra). Tal com V. Cirlot explica a les pàgines de presentació, aquest llibre ve a ser quelcom semblant al que a França són els Cahiers de l’Herne, és a dir, una sèrie d'assajos i testimonis gràfics i verbals sobre un autor determinat, textos que són, alguns, d'estudiosos de la seva obra i d'altres, homenatges i retrats esbossats pels seus amics; i també, en fi, textos d'amics estudiosos i d'estudiosos amics. 

Tal com va dir Malraux, la vida personal de cada home no és més que un munt de secretets, però es pot matisar afegint que la qualitat dels teus amics dibuixa el teu perfil amb força eloqüència. I entre els amics, i els estudiosos, de l'obra i vida d'Argullol –vida en la qual hi caben, per cert, segons he sabut en fer una primera ullada al llibre, diversos anys de residència en altres països i dues estades a la presó, per motius polítics honorables, a finals del franquisme, figuren o van figurar personalitats com Valverde, Eugenio Trías, García Gual, Juan Malpartida, Lluís Bassets, per citar només cinc a qui vaig conèixer i admiro, entre molts altres que no conec.

Bé, el cas és que vaig telefonar a Argullol per felicitar-lo per aquestes publicacions i preguntar-li quin llibre s'enduria a una illa deserta… no, quina obra d'art contemporani li agradaria posseir o poder contemplar a voluntat al museu. Va barallar dos o tres noms i al final es va decantar: 

--Mira, trio Nigredo, que és al museu de Filadèlfia. Trio aquest quadre perquè, el títol ho diu, és la penúltima etapa del procés alquímic, etapa de descomposició absoluta abans que hi hagi l'enlluernament total d'enfrontar-se a la pedra filosofal. Que això seria precisament l'última etapa. La pintura és molt representativa d'aquesta etapa de descomposició, però no patètica sinó que anuncia una mena d'aurora enlluernadora.

Pregunto a Argullol si està al·ludint a la vida particular de cada ésser humà o si es refereix a la nostra època, que és de dissolució de tantes coses.

--Kiefer va pintar això fa ja dècades –respon--, és un home que ha d'estar ja fregant els 90 anys. El que sí hi ha al quadre és un paral·lelisme entre el tractament de la matèria pictòrica i la simbologia del procés alquímic. Però, sens dubte, també podria referir-se o podríem entendre que es refereix a la nostra època. Per arribar a una nova claredat cal passar per una dissolució.

Kiefer és un dels més grans pintors alemanys de les darreres dècades. Aquest quadre, que Argullol devia veure a Filadèlfia en algun dels seus viatges, o durant la seva estada als Estats Units (Filadèlfia es troba al sud de Nova York), és un oli de 1984, de grans dimensions, una de les impactants imatges d'obscuritat, putrefacció i decadència que li han donat celebritat. Representa un camp d'aparença tèrbola i desolada.

Encara que improbable, és possible que, com el nigredo, el que vindrà sigui la pedra filosofal: aquesta substància llegendària de l'alquímia amb poders extraordinaris, com la capacitat de transmutar metalls bàsics en or i plata, curar malalties, perllongar la vida i atorgar la immortalitat. Així sigui. L'hi desitjo a Argullol, i a vostè que llegeix aquestes línies, i en general a tothom, inclòs jo mateix.