El passat 26 de setembre, el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats va anunciar els guanyadors dels Premis Nacionals d'Investigació Enrique Moles. Entre ells es trobava Carme Rovira Virgili, doctora en Química per la Universitat de Barcelona (UB) i investigadora de ICREA, convertint-se en la primera dona a rebre el prestigiós guardó en la modalitat de ciència i tecnologia químiques.
"Mai vaig planejar-me convertir-me en investigadora, a la vida sóc més de viure el present i no imaginar gaire", explica amb humilitat aquesta científica de 57 anys, premiada per les seves contribucions revolucionàries en química computacional aplicada a l'estudi d'enzims d'interès biomèdic i biotecnològic, que han revelat mecanismes moleculars clau en la glicobiologia.
Rovira Virgili va néixer a La Nou de Gaià, un petit poble de Tarragona amb una petita escola de dues aules, en cada una de les quals s'impartien quatre cursos amb un sol professor o professora. Després de quart tocava anar a l'aula dels majors, que reunia als alumnes fins a vuitè de EGB. L'atzar va fer que ella es quedés com única alumna en el cinquè curs, així que el professor va decidir que s'unís als alumnes de sisè i fes totes les assignatures amb ells. "Mai he estudiat tots els rius d'Espanya i reconec que tinc llacunes..." bromeja. "En sisè érem cinc en total", recorda la reconeguda científica, que solia quedar-se al seu "raconet", escoltant al professor explicar als majors la història de la Segona Guerra Mundial i altres temes que li despertaven curiositat, tot i que a ella el que millor se li donava eren les ciències -física, química, matemàtiques-. Encoratjada per la seva mestra i gràcies al suport dels seus pares, Rovira es va matricular en un institut públic de Tarragona per cursar el BUP i el COU i després es va marxar a Barcelona per estudiar la carrera de Química a la UB.
De la Universitat a la supercomputadora de Barcelona
"L'únic que sabia era que em interessaven les regles de la química, ho veia com un joc, i no tant les pràctiques de laboratori, no sóc gaire manetes", es riu. Va ser així com va acabar descobrint la química computacional, una branca de la química que utilitza les matemàtiques i la física per ajudar a estudiar i resoldre problemes químics mitjançant simulacions per ordinador que complementen els estudis experimentals o de laboratori. "Per un moment vaig pensar a canviar-me a Farmàcia, m'encantava llegir els prospectes dels medicaments i entendre'n les composicions", recorda. Fascinada pel costat abstracte de la química -la química teòrica per ordinador o química computacional, que incorpora aspectes de física clàssica, quàntica i mecànica estadística-, va decidir que es quedaria a la universitat fent el Doctorat.
"En aquell moment, si t'especialitzaves en Química Computacional, acabaves treballant d'informàtic o et dedicaves a la investigació", explica. El doctorat la va portar primer als Estats Units i després a l'institut Max Planck, a Stuttgart, Alemanya, on es va incorporar a l'equip del professor Michele Parrinello, el treball del qual la fascinava. "El professor Parrinello havia desenvolupat un mètode de càlcul revolucionari amb potencials aplicacions en el camp de la biologia molecular. Allà va començar a treballar en desxifrar el funcionament de proteïnes. 'Vam contribuir a entendre com la mioglobina i la hemoglobina -proteïnes que transporten i emmagatzemen oxigen en l'organisme- aconsegueixen distingir entre l'oxigen, essencial per a la vida, i el monòxid de carboni, que és tòxic, modificant el seu entorn perquè l'oxigen s'uneixi de forma preferent'", diu.
Després de tres anys a Stuttgart, Rovira va tornar a la Universitat de Barcelona empesa per motius personals, conscient que els recursos de investigació a la seva disposició no serien els mateixos que a Alemanya. "Vaig passar de tenir un despatx particular a un compartit amb diverses persones, sense aire condicionat ni telèfon. De fet en arribar no tenia ni taula...", bromeja. No obstant això, va tenir la sort que poc després del seu retorn, el 2005, es va inaugurar el Centre de Supercomputació de Barcelona (BSC), dotat amb el superordinador més potent d'Espanya i un dels millors d'Europa. "Durant un temps vaig ser la principal usuària", es riu. També en aquell moment va aconseguir ser acceptada en el prestigiós programa Ramón y Cajal, que li permetria dedicar-se a la investigació durant cinc anys sense obligació de donar classes a la Universitat.
Química computacional
Durant aquests cinc anys, Rovira va reprendre una línia d'investigació similar a la iniciada a Alemanya, i per això va haver de formar el seu propi equip de col·laboradors, biòlegs o químics interessats en aplicar models de química computacional per entendre processos biològics. En lloc de proteïnes -encara que molt relacionades-, Rovira va decidir centrar-se en l'estudi dels enzims, com la catalasa, un enzim amb una estructura similar a la hemoglobina, però que no capta oxigen, sinó peròxid d'hidrogen (aigua oxigenada), i les glicosidases, enzims que trenquen els carbohidrats (entre elles, les cel·lulases, que degraden la cel·lulosa i s'utilitzen per a la fabricació de bioetanol).
"Bàsicament, nosaltres descobrim els mecanismes de l'enzim i busquem biòlegs que puguin aplicar aquest coneixement al disseny de medicaments o altres aplicacions biomèdiques o biotecnològiques", afegeix Rovira, que actualment dirigeix un equip de recerca internacional a ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats). Les seves investigacions han impulsat avenços en biocombustibles, microbiota intestinal i degradació de polisacàrids marins, consolidant així el seu lideratge internacional, tot i que un dels aspectes que la fan sentir més orgullosa és que alguns dels seus descobriments sobre mecanismes enzimàtics s'estan aplicant al desenvolupament de proves moleculars per l'estudi de malalties rares, especialment les relacionades amb el processament de carbohidrats, com el síndrome de Fabry. "La meva obligació és seguir buscant preguntes a les quals la química computacional pugui donar respostes", diu.
Reconeixements
Encara que és cert que la química computacional era, i segueix sent, una disciplina majoritàriament masculina, Rovira no ha estat conscient de la seva condició de dona com un impediment. "Suposo que havia normalitzat que fossin tot homes al meu voltant", explica.
No hi ha dubte que haver estat guardonada amb un premi nacional l'ha convertit en un referent i font d'inspiració per a desenes de futures investigadores del nostre país, tot i que per atraure l'interès dels joves cap a la Química Computacional cal parlar-los sobretot del potencial de la informàtica i la intel·ligència artificial en aquest camp. "Pensa que ja hi ha softwares d'IA que prediuen com serà la forma tridimensional d'una proteïna, nova o existent", conclou.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial