El poble perdut a Catalunya a 1.000 metres d'altura: abandonat des dels anys 60 i en ruïnes

A gairebé mil metres d'altitud, en un paratge on el silenci pesa tant com la boira, s'aixequen les restes d'un antic nucli rural que sembla suspès en el temps. Els seus murs desgastats, la vegetació que avança sense pressa i la sensació de buit immediat han convertit aquest lloc en un dels enclavaments més enigmàtics de l'interior de Catalunya.

Lluny de rutes massificades i aliè al ritme del món modern, aquest punt perdut a la muntanya atrau aquells que busquen escenaris diferents, carregats d'història i de preguntes sense resposta. La seva atmosfera, marcada per la ruïna i l'altitud, convida a endinsar-s'hi amb calma, descobrint a poc a poc les petjades d'un passat que es resisteix a desaparèixer.

Un poble català inundat als anys 60 torna a la superfície: així reapareixen les seves ruïnes després de dècades sota l'aigua

Un poble esborrat del mapa

La Mussara, situada a la serra de Prades i a uns 990 metres d'altitud, és un dels pobles abandonats més singulars de Catalunya. El nucli va quedar pràcticament sense població fa més de mig segle, després de dècades marcades per l'aïllament, la dificultat d'accés i la limitada activitat agrícola. Avui, entre les ruïnes, encara es distingeix l'antiga església de Sant Salvador i les restes de diversos habitatges engolits per la vegetació.

La Mussara Pixabay

El que fa particular aquest antic municipi és el procés gradual d'abandonament. La manca de serveis suficients per sostenir la vida quotidiana i la marxa de les últimes famílies a mitjans del segle XX van provocar que el lloc quedés definitivament despoblat. Des de llavors, la intempèrie i el pas del temps han modelat un paisatge aspre que continua despertant la curiositat d'excursionistes i visitants.

Per què s'ha buidat

La despoblació d'aquest nucli va ser el resultat d'un conjunt de factors que es van prolongar durant dècades. L'altitud, el clima i l'orografia feien difícil la vida diària, especialment en un context rural que ja mostrava signes de declivi a tota la regió. L'escassetat de recursos i la limitada productivitat dels conreus de secà també van influir en la decisió de moltes famílies de marxar.

Vista aèria de la Mussara Olaf el Conquistador/YouTube

A tot això s'hi va sumar l'envelliment progressiu del veïnat i la manca de relleu generacional. Sense activitat econòmica capaç de sostenir el futur del lloc, la població va acabar traslladant-se cap a zones més accessibles i amb millors infraestructures, deixant enrere un conjunt de cases que el temps acabaria transformant en ruïnes.

On van marxar els seus habitants

Gran part dels antics veïns es va establir en localitats properes amb millors serveis i comunicacions, especialment a Vilaplana, al terme municipal de la qual pertany avui el despoblat. Allà trobaven escola, comerç i una vida menys condicionada per la muntanya.

Vilaplana Diputació de Tarragona

Altres van optar per mudar-se a poblacions més grans del Camp de Tarragona, com Reus o la Selva del Camp, a la recerca de feina i més oportunitats. Amb el temps, també hi va haver qui es va dirigir a ciutats en creixement com Tarragona i Barcelona, contribuint a la dispersió definitiva de la comunitat.

Un enclavament amb arrels medievals

Els orígens de l'assentament es remunten a època medieval, quan va començar a configurar-se com a petit nucli rural vinculat a l'activitat agrícola de la zona. El seu emplaçament elevat oferia un entorn estable per a la vida a la muntanya i afavoria l'organització de les masies i terres de conreu de l'entorn.

En aquells segles, el dia a dia girava entorn de l'església i dels conreus de secà que marcaven el ritme de la comunitat. L'economia es basava en la combinació d'agricultura, ramaderia i aprofitament dels recursos de muntanya, un model senzill però sostingut durant generacions.

Entre la costa i l'interior, el bastió català que va ser peça estratègica durant segles: a menys d'una hora de Barcelona

Com visitar-lo avui

Arribar a la Mussara és relativament senzill, encara que convé fer-ho amb calma. L'accés més habitual parteix de Vilaplana, des d'on una carretera estreta puja fins a l'antic nucli. L'aparcament es troba a les immediacions del despoblat i, des d'allà, una breu passejada permet endinsar-se entre les ruïnes amb total facilitat. La zona forma part de la xarxa de senders de les Muntanyes de Prades, per la qual cosa també és habitual integrar-lo en rutes més llargues.

La visita s'ha de fer amb precaució: els edificis estan en ruïnes i no són estructures estables, per la qual cosa es recomana no entrar als interiors. Els dies de boira densa —molt freqüents a la zona— poden dificultar l'orientació, de manera que és aconsellable portar calçat adequat, una mica d'abric i consultar la previsió meteorològica. Tot i això, el lloc ofereix una experiència única: un paisatge silenciós, carregat d'història i amb unes vistes àmplies cap al Camp de Tarragona.