Al nostre país, tots sabem (bé, gairebé tots) que la commemoració del cinquantè aniversari de la mort de Franco no té cap interès, excepte de caràcter governamental; i aquí sí, hi nia una esperança que recordar l’agonia i mort del sinistre Caudillo serveixi per espantar la població amb el discurs implícit o explícit que si els votants tomben el Govern, tornarà de la tomba el detestable Generalíssim.
De moment ha servit per al contrari del que es pretenia: perquè cada cop més joves caps de pardal, tips dels discursos benpensants de l’autoritat, pensin i diguin que, si tant d’interès té aquesta a execrar el vell dictador, potser serà perquè no estava tan malament.
La premsa estrangera aborda el tema arrossegant els peus, sense veritable interès. Reproduïm aquí alguns paràgrafs d’un diari britànic de dretes (The Times) i un de francès d’esquerres (L’Humanité). Ningú no ens acusarà de no ser equànimes!
Francisco Franco
A continuació reproduïm, en primer lloc, el que va dir The Times dilluns passat, sota el títol “Les penalitats d’Espanya no haurien d’enfosquir la seva impressionant transformació”:
“Cinquanta anys després de Franco, l’èxit d’Espanya és un testimoni de la democràcia liberal; però a més dels èxits que acompanyen el ràpid canvi, també hi ha hagut costos.
>>Quan el general Franco va morir al seu llit d’hospital fa 50 anys, no hi havia res inevitable en la suau transformació d’Espanya en la nació pròspera que és avui. Aquest canvi gairebé incruent ha estat una de les històries d’èxit més sorprenents de l’Europa moderna.
>>El 1975, Espanya estava políticament aïllada. Un racó endarrerit entre els seus veïns més desenvolupats, continuava depenent d’una base agrària, marcada per la decadència urbana i 40 anys de repressió política tecnocràtica. L’esperança de vida aleshores era de 73 anys; avui és de 84. El poder adquisitiu dels espanyols s’ha triplicat en termes reals sota l’embranzida d’un vigorós creixement econòmic. Antigament un paria a l’escena mundial, Espanya va ser rebutjada per ingressar a la Comunitat Econòmica Europea el 1962. Ara està completament integrada a l’OTAN, a la qual es va unir el 1982, i a la UE. Ha escapat dels anys de conformisme religiós que van caracteritzar el mandat de Franco i, ajudada per un rei de pas ferm, projecta una cultura segura al món.
>>La rapidesa del floriment econòmic d’Espanya testimonia, en part, el nivell de vida artificialment deprimit que va patir fins al 1975. Tot i això, continua sent un punt brillant en un mapa europeu de creixement econòmic generalment lent. Des de 2024, creix a un ritme anual tres vegades superior a la mitjana de la zona euro. S’ha beneficiat de baixos preus energètics, consum en augment i un turisme florent. Espanya també ha tingut èxit relatiu amb la immigració, evitant l’escassetat d’habilitats i els problemes d’ocupació que es veuen en altres llocs d’Europa. Els seus centres financers a Barcelona i Madrid atreuen inversió en les seves creixents indústries biotecnològica i farmacèutica.
>>Així com ha collit molts èxits socials i econòmics, Espanya també ha pagat alguns costos. La seva taxa de natalitat ha caigut fins a 1,2 fills per dona, una de les més baixes del món. La seva joventut està econòmicament apurada. Com Gran Bretanya, Espanya pateix una greu i mal gestionada escassetat d’habitatges, construint només una fracció de les cases noves que necessita cada any. Amb immigrants representant ara el 19% de la població, ha vist un lleig gir populista en la seva política, primer amb el partit radical d’esquerra Podemos i després amb l’ascens dels insurgents populistes de dreta Vox.
>>L’estructura federal inusualment descentralitzada d’Espanya també ha resultat ser, en ocasions, un desavantatge. La tardana resposta dels governs regionals a les inundacions catastròfiques a València l’any passat va provocar una indignació justificada. I el 2017, l’intent inconstitucional dels separatistes catalans de declarar unilateralment la seva independència va produir una de les crisis més extraordinàries de la història recent d’Europa. Sovint ha complicat l’ambient el rerefons de corrupció que envolta la vida política nacional. Pedro Sánchez, primer ministre durant els darrers set anys, ha estat assetjat per acusacions de corrupció i suborns.
>>Tot i que aquestes acusacions són un llast, els problemes polítics d’Espanya no haurien d’enfosquir la impressionant transformació des del seu renaixement democràtic. Les grans millores en la qualitat de vida i en la llibertat cultural són un testimoni de l’incomparable poder de les normes democràtiques i liberals. També són una reprimenda a la falsa alternativa que ofereixen els moviments populistes a Europa, que argumenten superficialment la utilitat de tenir homes forts al poder. Espanya es va desfer del seu home fort fa 50 anys, i els avantatges parlen per si sols”.
Pla general de l’hemicicle al Congrés dels Diputats
Aquest és el resum del diari conservador. Vegem ara què diu L’Humanité per boca d’Alain Mila, que es defineix com a “advocat i fill de republicans espanyols”:
“El 20 de novembre de 1975, l’anunci es va fer a la televisió espanyola: «Espanyols, Franco ha mort». El general Franco havia dirigit Espanya amb mà de ferro des del 1936. Se l’anomenava «el Caudillo», és a dir, el guia, equivalent en espanyol de «Führer» i «Duce». Però a diferència de Hitler o Mussolini, Franco, últim dictador d’Europa occidental, va morir de vell al seu llit.
>>El febrer de 1936, les eleccions van portar al poder una aliança d’esquerres, «el Front popular». La Segona República estava instaurada des de 1931.
>>Però a l’Espanya molt catòlica i feudal, alguns temien perdre els seus privilegis i hi veien els inicis d’una revolució marxista. Així que, uns mesos més tard, el general Franco va intentar enderrocar la República amb un «cop» que va desencadenar una guerra civil. D’una banda, els militants d’esquerra, que alçaven el puny com a símbol d’unió al Front Popular, els republicans.
>>De l’altra banda, els nacionalistes, que manifesten la seva fidelitat a Franco amb la salutació nazi. Els republicans podien comptar amb el suport de les Brigades Internacionals, constituïdes per voluntaris d’arreu del món. Però, al davant, Franco tenia el suport actiu de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi. La destrucció de Guernica, per exemple, va ser executada per la Luftwaffe, la força aèria del Tercer Reich.
>>La guerra d’Espanya va deixar prop d’un milió de morts. No tots van caure al front, ni de bon tros. Molts van ser víctimes de repressió, de purgues, d’execució durant aquells 40 anys. Va ser una massacre. A l’abril de 1939, Franco va celebrar la seva victòria. El seu règim es recolzaria en l’Exèrcit, però també en l’Església, que el va recolzar fins al final. El franquisme trobava així la seva força en el nacional-catolicisme.
>>Després de la caiguda de Mussolini i de Hitler, el dictador espanyol no va renegar dels seus ideals feixistes. Espanya, de fet, va acollir nombrosos fugitius nazis. Franco tampoc no va renegar dels seus mètodes expeditors. Va continuar perseguint aquells que s’havien alineat amb els republicans. Si 600.000 d’ells van prendre el camí de l’exili durant «la Retirada», els que es van quedar serien víctimes d’una repressió sagnant.
>>Fins i tot avui, encara que s’ha fet molt, persisteixen els estigmes de la dictadura: noms de carrers, monuments… El Govern espanyol de Pedro Sánchez pretén, amb motiu del 50è aniversari de la mort del dictador, adoptar mesures decisives i fer desaparèixer tots aquests símbols. Però els agitadors del partit Vox, que es reclamen obertament hereus del franquisme, estan a l’aguait”.
Observeu que tant el diari conservador com el comunista es preocupen per Vox: en conseqüència, més vots per al partit del senyor Abascal. (Aquesta és una llei no escrita, però es compleix sempre, com la llei de la gravetat universal).