Ningú troba a faltar Junts al Parlament Europeu

Estrasburg ha acollit aquesta setmana el darrer ple europeu de l'any i l'escó que va aconseguir Junts a les últimes eleccions comunitàries segueix buit, per a sorpresa d'alguns i lament de ningú als cenacles de la moderna instal·lació. L'escenari que presumptament va servir a Carles Puigdemont el 2019 per "internacionalitzar el conflicte català" sembla haver desaparegut de l'agenda del partit, que més d'un any després dels comicis continua sense donar senyals de vida per allà.

Després d'obtenir tres escons el 2019 amb l'expresident com a candidat, Toni Comín només en va retenir un el 2024. El seu. S'acabaven de celebrar les eleccions catalanes amb la promesa del retorn a Catalunya del líder de Junts, i qui havia estat la seva mà dreta a Waterloo, amb qui les relacions avui estan completament trencades, va quedar com a cap de llista al costat de Neus Torbisco de número dos, una fitxa independent que gairebé no va participar a la campanya, i Aleix Sarri en tercer lloc. Però encara no ha pogut prendre possessió com a eurodiputat, com des de dins alguns membres ja van advertir.

Canvi de criteri

Mentre la presidència socialista de l'Eurocambra del difunt David Sassoli va habilitar el 2019 Puigdemont, Comín i Clara Ponsatí a accedir a la seva acta sense passar per Madrid –ja que els tres estaven en aquell moment requerits per la justícia espanyola per, com a president i consellers, haver organitzat el referèndum de l'1-O–, la Mesa, avui liderada per la popular Roberta Metsola, ha aplicat el canvi de criteri marcat, al respecte, per la jurisprudència del TJUE.

Junts sondeja Tatxo Benet com a candidat a l'Ajuntament de Barcelona

Si el 2019 es va acabar considerant que el simple fet de ser elegit comportava la immunitat, que aleshores era l'objectiu prioritari d'un Puigdemont que veia la majoria dels seus companys de Govern entrar a la presó, els diferents dictàmens jurídics de la Cambra apunten ara en la direcció oposada. I Junts, malgrat la possibilitat que, davant la demora de l'aplicació de l'amnistia, pot delegar l'escó tant en Torbisco com en Sarri, renuncia a fer-ho. També a la possibilitat de legislar a la Unió Europea, sent l'únic dels 720 parlamentaris electes que no exerceix com a tal.

Comín, a l'expectativa

L'exconseller de Salut de la Generalitat continua a l'espera de poder ocupar el seu escó, ja que tampoc s'ha plantejat renunciar-hi. És el que a Waterloo coneixen com "mantenir la posició" davant el que consideren "atacs" de l'Estat contra l'independentisme, que als despatxos comunitaris sona a xino. Mentrestant, continua vivint a Lovania, als afores de Brussel·les, impulsant una nova corrent d'esquerres dins de Junts i, com sempre, envoltat de luxes.

"Comín és un sibarita", apunten els qui el coneixen. I d'aquests vicis cars es van ressentir els comptes del famós Consell de la República, ple d'irregularitats i vacances a càrrec del chiringuito. Precisament, aquest va ser el motiu del seu enuig amb Puigdemont, que va mantenir com a assessor Sergi Miquel, qui va alertar de l'escàndol. Naturalment, l'expresident ho va voler tapar, i va impulsar un canvi de lideratge a través d'eleccions internes que va suposar el final del que un dia va ser amistat.

Els 'reis' d'Europa

Després d'aconseguir entrar a l'Eurocambra el 2019 amb la candidatura Lliures per Europa, en un considerable èxit electoral, Puigdemont i Comín rebien, naturalment, atenció de la premsa internacional. "Era una cosa extraordinària", explica un veterà de l'ofici. I Junts aprofitava l'exposició per parlar del seu llibre, instrumentalitzant la institució per a la seva defensa jurídica, aleshores molt més incerta que avui, i fent agenda. També amb eurodiputats prorussos.

Trias controlarà els alcaldes rebels des d'un nou 'chiringuito' de Junts

Van optar per no sumar-se al grup liberal on històricament s'alineava Convergència –Unió optava per unir-se als conservadors– perquè hi havia Ciudadanos, i van quedar com a no inscrits, perdent qualsevol influència possible a l'hora de liderar debats i proposar polítiques comunitàries, una cosa que ni aleshores ni ara semblava interessar-los. Eren temps de paparazzis i d'un victimisme que la societat catalana encara es creia, però ningú ho troba a faltar a la UE.

Prioritats

El resultat el 2024 va ser decebedor, però no era una prioritat per a Junts. Jordi Turull va insistir al PNV per compartir llistes pel fet que Espanya és circumscripció única –ho fan també, per exemple, ERC i EH Bildu–, però els nacionalistes bascos, amb qui la relació no és del tot fluida fins i tot avui, van rebutjar l'oferta. El sector més octubrista de Junts, expliquen, es va tornar euroescèptic en el moment que la UE no va reconèixer la efímera secessió. I així ho demostren els fets.

És una qüestió de prioritats. I el Parlament Europeu és, actualment, l'última d'elles. Mentre PP, PSOE o Vox aprofiten l'Eurocambra per impulsar la seva agenda, a Junts es perdran fins i tot el dia en què es pugui parlar català a l'immens hemicicle, una cosa que es donaria el 2026. El mateix any en què Puigdemont espera tornar a Espanya i un abans de les eleccions municipals, en què Aliança Catalana, la seva veritable preocupació, podria arrasar-los.