Xavier Arbós (IEA): "Illa ha fet més per l'autogovern de Catalunya que tots els presidents del procés"

Xavier Arbós dirigeix l'Institut d’Estudis de l’Autogovern (IEA) a un centenar de metres del Palau de la Generalitat, enclavament de poder on es negocia l'assumpció de noves competències per a Catalunya, com ara la recaptació d'impostos. Aquest especialista en relacions intergovernamentals dona continuïtat des del cor de Barcelona a una tasca que l'ha portat a fer classe a facultats de França, Estats Units, Itàlia i Canadà, i que des de fa un any posa al servei de la política catalana.

Aquesta setmana, amb motiu del 47è aniversari de l'aprovació de la Constitució, va acompanyar el delegat del Govern, Carlos Prieto, en el seu al·legat pels valors democràtics que, a la dècada dels setanta, van posar les bases d'un país que avui dona peu a debats com el finançament singular, la delegació de competències en immigració o l'amnistia.

Precisament l'eliminació dels delictes del procés ha ocupat part de les seves anàlisis recents, arran dels recursos d'inconstitucionalitat presentats per diverses comunitats autònomes. "La Llei Orgànica del Tribunal Constitucional dicta que no poden presentar recursos contra aspectes aliens a les seves competències, cosa que no sembla que sigui el cas de l'amnistia… però és que la llei no és constitucional, perquè la Constitució sí que els dona aquesta possibilitat", aprofundeix en les vicissituds de l'Estat per començar la conversa amb aquest mitjà.

Carles Ramió guia Catalunya en la reforma de la Generalitat: “La ciutadania no ha de notar que interactua amb la IA”

Respectem ara menys la democràcia? Hi té a veure l'extrema dreta?

L'extrema dreta exerceix un paper molt preocupant, però no és l'única: també a l'extrema esquerra podem veure posicions populistes que van en la línia de degradar el paper de les institucions. Tanmateix, n'hi ha prou de pensar en Donald Trump com un exemple del menyspreu no només cap a les institucions, sinó fins i tot cap a la simple educació o el respecte personal. O de la invocació constant, sobretot a passions baixes, per alimentar l'odi contra una comunitat que es converteixi en el boc expiatori de tots els mals, i jugar amb la divisió i l'enfrontament de les societats. És molt greu.

Quina és la seva recepta?

No crec que això es pugui combatre simplement menyspreant els votants d'aquestes opcions, perquè darrere del seu vot hi ha una protesta, un malestar per circumstàncies que s'han d'afrontar, que no podem simplement considerar que qualsevol que parli de la immigració està derivant cap al racisme.

Estic totalment d'acord amb el plantejament que fa el president de la Generalitat, segons el qual la dignitat de les persones ha de primar sempre i que s'han de millorar les condicions de vida. Allà on existeix un mínim de prosperitat i dignitat en l'existència, és més difícil que aflorin tots aquests extremismes, i en particular aquells que busquen el xoc amb la immigració com una forma de captar vots.

Precisament sobre la immigració... El director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern està a favor de la delegació de competències en aquesta matèria?

Prefereixo millor que més. Més no és necessàriament millor, sobretot si no existeixen les estructures i els recursos. Hi ha una analogia que em costa d'entendre i que fa referència al control de la immigració. Si per control de la immigració s'entén el control de les fronteres, a mi em costa d'entendre. A vegades es posa l'exemple de Bèlgica, però en realitat és una branca de la policia regional de Baviera que col·labora amb la inspecció en segona línia del trànsit de les fronteres, però no les controlen. I jo no conec cap Estat federal que cedeixi el control de les seves fronteres.

En quins casos hi estaria a favor?

En aquells que facilitin l'acomodació i la integració dels immigrants. Hi ha aspectes no directament vinculats a la immigració però que necessiten una resposta, com la crisi d'habitatge, la resolució de la qual hauria d'ajudar-hi; el sistema educatiu ha de tenir prou mitjans com per atendre l'arribada contínua de persones acabades d'arribar; també els serveis socials; i seria bo que poguéssim homologar estudis universitaris perquè moltes persones que ocupen llocs de treball de baixa qualificació tenen títols als seus països d'origen, i reconèixer-los seria una manera d'aprofitar i adaptar el talent que arriba.

Especialista en estudis sobre federalisme i relacions intergovernamentals, ha impartit docència de manera regular a diverses universitats estrangeres GALA ESPÍN Barcelona

Llavors...

Més competències? En aquest moment, he de confessar que no ho tinc clar. Però em sembla útil mantenir i, si és possible, afinar aquelles competències que tinguin a veure amb els mecanismes d'integració.

Estem fent un favor a l'extrema dreta situant el debat en el control de fronteres o les deportacions?

La manera de tractar això no és senzilla, no hi ha receptes, però ha de ser ferma en alguns punts claríssims i en altres ha de ser flexible, posant-se a l'escolta dels votants d'aquests partits, perquè no tots són feixistes o racistes, i si ho són és perquè els han fet emergir una bèstia que està en cadascun de nosaltres, no ho oblidem. Allà on hi ha salaris dignes, la possibilitat d'un habitatge correcte, que els nostres fills puguin viure com a mínim millor que nosaltres, les tensions intercomunitàries baixen bastants decibels.

Vostè és un ferm defensor del consens. En la reforma del finançament autonòmic, és possible el consens? La tasca de posar d'acord totes les comunitats és titànica…

No tot el consens és possible, encara que en el cas del sistema de finançament, seria molt desitjable. Al Consell de Política Fiscal i Financera de 2009, on es va aprovar l'última reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes, el consens no va ser total, però s'havia de tirar endavant. En aquesta qüestió, arribar al consens és molt difícil, però està clar que el sistema actual no acaba de funcionar.

És vostè partidari de la reforma del sistema?

L'objectiu d'un Estat descentralitzat amb un mínim de sensibilitat social ha de ser que les comunitats que estiguin per sobre de la mitjana contribueixin sense després quedar per sota d'aquesta. I si després de tants anys d'Estat de les autonomies no hem equilibrat aquesta situació ni aquest acostament a la prosperitat, hem de fer un esforç, que serà difícil, perquè cal combinar el progrés amb que hi hagi una mínima competitivitat entre les comunitats, que dins d'uns marges puguin trobar estímuls per progressar a la seva manera.

Entrevista a Xavier Arbós, director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern GALA ESPÍN Barcelona

Amb ordinalitat?

Les comunitats han de complir amb el deure de la solidaritat, sense fer el joc de rebaixar la seva contribució per quedar bé amb els seus propis habitants, o de rebaixar impostos i reclamar alhora un millor sistema de finançament. Es tracta de trobar un equilibri. Ara bé, què significa això en el món real? Suposa arribar a pactes que no seran mai satisfactoris al 100%.

Què diu la política comparada?

Tenim exemples de dos casos diferenciats. Una Baviera de la República Federal d'Alemanya que, després de la Segona Guerra Mundial, estava per sota de la mitjana, com la resta del país, i ara és una de les seves regions més pròsperes. I a Itàlia, on la diferència entre nord i sud, després de tants anys, encara segueix sent molt marcada. No hi ha una recepta de l'èxit.

I creu que s'ha de posar en risc uns nous pressupostos a Catalunya a canvi d'avançar en la reforma del finançament?

A mi m'agradaria que es poguessin fer les dues coses, es necessiten ambdues, però ja és una qüestió de prioritat política i no em correspon a mi decidir-ho. Tampoc podria, perquè per això s'ha de tenir un grau d'informació que crec que molt poques persones tenen, i que es troben a l'altra banda de la plaça Sant Jaume.

De totes maneres, entenc que és perillós relacionar dues carpetes tan importants, encara que és natural que ho estiguin perquè, per presentar uns pressupostos d'unes dimensions determinades, has de saber quins recursos tindràs.

L'augment de l'autogovern acostuma a estar mal vist a Madrid…

Sí, encara que s'han de fer matisos. Tendim a imaginar Madrid com una mena de nebulosa amb nom acabat en "t". És normal i m'atreviria a dir que fins i tot sa que hi hagi un grau acceptable de pulsió centrífuga i centrípeta. Pensant en l'ambició d'autogovern que té acreditada Catalunya, això pot ser fins i tot estimulant com a motor de canvi per fer bé les coses i demostrar que es pot i s'ha de millorar.

Xavier Arbós va ser nomenat director de l'Institut d'Estudis de l'Autogovern el 15 d'octubre de 2024, passant a ser membre nat de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat GALA ESPÍN Barcelona

Com a federalista acèrrim, ho entén?

No puc simpatitzar amb les pulsions centralistes, però les entenc. Espanya és un estat que ha viscut pràcticament des de l'època moderna en formats centralitzats d'organització territorial del poder i, durant la dictadura de Franco, sota l'ús de la brutalitat repressiva. És comprensible que es generin aquestes mentalitats (no només a Madrid) el l'instint de les quals és pensar que l'única institució capaç de garantir la solidaritat i la igualtat és l'Estat.

Cal destacar que no hi ha cap Estat federal que no tingui aquest tipus de tensió que, ben portada, és un estímul interessant.

Ha fet més aquest Govern per l'autogovern i el reforç de la Generalitat en un any i escaig més que els independentistes que hem tingut fins ara?

Jo crec que sí i li diré per què. No perquè aquest Govern sigui més simpàtic, que per a mi evidentment ho és, sinó perquè s'aconsegueixen més coses amb la col·laboració que amb l'enfrontament; sobretot, si l'enfrontament no té cap possibilitat de triomfar, per justes o injustes que siguin les causes que s'invoquin. La manera de tirar endavant és amb la col·laboració.

Les relacions intergovernamentals als Estats federals com el nostre serveixen per posar aquestes competències al servei d'una política comuna, i això pressuposa col·laborar, discutir, no estar d'acord, no signar un conveni… Però al final, la major part de la població reacciona dient «no m'importa de qui és la competència, sinó que se solucionin els meus problemes». Tenir aquesta distribució de competències permet solucionar millor els problemes, encara que això doni una complexitat institucional que no és senzilla d'entendre.

El procés va perjudicar l'autogovern de Catalunya?

Jo tinc un gran respecte per als que es van inclinar per l'independentisme, però crec que no va ajudar gaire a l'autogovern de Catalunya. És més, vam tenir un president de la Generalitat, el senyor Torra, que va dir que l'autogovern o l'autonomisme era una mena d'obstacle cap a la independència i això va tendir a perjudicar.

Durant el bipartidisme, hi havia reivindicacions catalanes que eren vistes com a impossibles des de Madrid i, quan canviava la majoria absoluta i es necessitaven els vots, de sobte sí que eren possibles; ho hem vist també recentment, amb l'ús de les llengües oficials al Congrés dels Diputats, que es va fer realitat d'una legislatura a una altra. Els partidaris d'una autonomia forta que no han estat tinguts en compte, molts d'ells han acabat votant opcions nacionalistes o independentistes.

Diu que a Catalunya existeix la tendència d'imaginar-se Madrid com "una nebulosa acabada en 't'"... Com s'imaginen Catalunya des de la capital?

Detecto a Madrid la mentalitat segons la qual l'ordre natural de l'univers és que a Catalunya governin nacionalistes. Per què Feijóo ve a Catalunya i diu que és més fàcil entendre's amb Puigdemont que amb Pedro Sánchez? Probablement, perquè segueixen pensant que aquest és l'ordre natural de les coses.

Xavier Arbós és catedràtic emèrit de Dret constitucional de la Universitat de Barcelona GALA ESPÍN Barcelona

Ara que esmenta Alberto Núñez Feijóo, quina lectura fa de la Conferència de Presidents de Barcelona que el PP va monopolitzar contra els socialistes?

Jo crec que el disseny de les Conferències de presidents està pensat perquè sigui possible arribar a acords. No és només un lloc de debat, sinó que a més té la seva estructura i està pensat perquè d'allà en surtin acords o, com a mínim, una recomanació. És l'única fotografia que podem tenir de l'estat de les autonomies i hauria de ser el fòrum dels consensos, com una mena d'assaig de debat intern del que podria ser, per exemple, la reforma del sistema de finançament.

I es pot estar d'acord o en desacord amb que el català sigui llengua oficial a Europa, sí, però estava cantat que el PP faria la seva performance i opacaria la conferència de presidents per la seva lluita partidista.

Aquest fòrum és l'únic de col·laboració entre comunitats?

Les relacions intergovernamentals institucionalitzades, habitualment es presenten a les conferències sectorials amb el ministre i els seus homòlegs, però també existeix una gran relació entre les comunitats autònomes. Fins i tot hi ha trobades en què a vegades no s'invita l'Estat. Hi ha un teixit que es produeix a un nivell no visible, però estem acostumats a veure les tensions polítiques, que són les que fan que l'acord i el consens no es puguin aconseguir encara que el format els faciliti.

És simptomàtic…

Agafem un exemple. Fa quatre anys, quan es va recordar l'episodi de l'intent d'assalt del Banc Central de l'any 1981, després de l'intent de cop d'Estat de febrer, els informatius van posar fragments de la discussió en les intervencions parlamentàries. No se sentia de fons. No hi havia xiulets ni aplaudiments. No sé si són imaginacions meves o potser és que no hi havia micròfons d'ambient, però sí que m'atreviria a afirmar que a l'inici de la democràcia no hi havia aquests espectacles que a vegades es veuen al Congrés dels Diputats.