S'ha de reconèixer a Junts un mèrit: presentar-se com a oposició a la Catalunya que van governar durant anys no és a l'abast de tothom. Escoltar el seu lament pel caos ferroviari té quelcom de vodevil polític, com si l'incendi l'hagués provocat un altre i ells acabessin d'arribar amb l'extintor… buit.

Catalunya viu aquests dies atrapada entre trens avariats, retards crònics i col·lapses circulatoris. Un problema estructural, sí. Però també un problema amb responsables polítics clars. I Junts hi és a la llista, encara que ara intenti esborrar-se amb indignació impostada.

Durant deu anys, el Govern va preferir invertir en satèl·lits identitaris i estructures i institucions de cartró pedra abans que en quelcom tan prosaic com que un operari de Martorell arribi a la seva hora a la feina.

La mobilitat no donava èpica; no permetia sortir a la foto amb la mà al pit. I mentre ells buscaven el momentum, els rails s'oxidaven.

El resultat és conegut: una xarxa de rodalies que penalitza milers de treballadors cada matí, empreses que assumeixen retards sistemàtics, hores perdudes i costos indirectes creixents.

Cada incidència ferroviària no és només una molèstia: és temps improductiu, salari malgastat i, al final, menor eficiència. Els economistes del transport coincideixen en l'essencial: els retards recurrents costen milions d'euros l'any en productivitat perduda. Però d'això Junts en parla poc.

Resulta encara més grotesc que qui ha fet bandera de arrencar competències a Madrid no hagi estat capaç de deixar ni una sola millora estructural en mobilitat quan sí va tenir poder institucional, pressupostos i control administratiu. Molta sobirania retòrica, zero resultats mesurables.

I mentrestant, la seva presència a la cúpula de Renfe ha estat tan rellevant com un seient buit en un consell d'administració: discreta, silenciosa i perfectament compatible amb cobrar sense molestar gaire. Ni pressió política, ni exigència tècnica, ni dimissions.

La independència també consisteix, pel que sembla, a no incomodar. Com fan els enviats de Junts a la CNMV, Aena o qualsevol altre seient: s'asseuen, cobren i desapareixen.

Que Carles Puigdemont —el president més simbòlic i menys gestor que ha tingut Catalunya— intenti ara capitalitzar l'enuig ciutadà entra dins del manual del polític acorralat. Més encara quan sent l'alè d'Aliança Catalana, que li va menjant l'entrepà del morral (aviat es cruspirà fins i tot l'esmorzar) mentre Junts envelleix entre nostàlgia i victimisme.

La protesta sempre va ser el seu hàbitat natural. Governar, en canvi, exigeix quelcom més que declaracions des de l'estranger.

Hauria millorat res amb la independència? N'hi ha prou de mirar el balanç dels anys del procés: sanitat tensionada, educació afeblida, infraestructures abandonades i una gestió de la sequera que va fregar el ridícul administratiu (un alt directiu d'una empresa poc sospitós de progressista bromejava aquesta setmana: “Però si l'Illa ens ha portat fins i tot l'aigua…”).

Més recursos no serveixen de res quan falten rigor, planificació i responsabilitat. I això, encara que no surti als mítings, també és economia productiva.

Perquè cada error de gestió té un cost: inversions que no arriben, empreses que perden atractiu, talent que es cansa. Avui, Catalunya no perd només trens; perd competitivitat i això no és acceptable.

Adif ha invertit tard i malament, és obvi. És més, el material rodant envelleix mentre Renfe presenta bons resultats comptables. Per no parlar de com les estacions es degraden (les andanes de Barcelona-Sants semblen el pati d'una presó i el vestíbul, una granja) i la puntualitat ja és un record d'una altra època.

I, per descomptat, en un territori i un temps polític que demonitza el cotxe i l'avió, el tren hauria d'haver estat una prioritat estratègica des de fa anys.

Precisament per això seria suïcida deixar aquest problema en mans de qui ha demostrat que prefereix el soroll al resultat i el greuge a l'Excel. Menys èpica, més manteniment. Menys pancarta, més planificació. I força menys Waterloo i una mica més de comptabilitat bàsica.

Catalunya no necessita més polítics ofesos a les andanes. Necessita menys xacaxà i més gestió. Perquè mentre ells s'indignen, els trens no arriben i les factures sí. I aquestes, com sempre, no les paguen ells.