L'anomenat 'Blue Monday' va tornar a aparèixer al calendari aquest dilluns 19 de gener com el suposat dia més trist de l'any. Una etiqueta construïda a partir de fórmules discutibles, percentatges arbitraris i una idea de felicitat tan fràgil com superficial.

Tanmateix, aquest tercer dilluns de gener no va necessitar cap equació per tenyir-se de blau. O millor dit, de negre.

La raó va ser evident. La jornada va quedar marcada per la tragèdia ferroviària de Còrdova, que va deixar almenys 40 víctimes mortals i centenars de ferits, alguns d'ells de gravetat extrema.

Un accident de dimensions colossals que ja se situa entre els cinc més greus de la història de l'Estat espanyol i que va sacsejar tot el país aquest diumenge 18 de gener, obligant-nos, una vegada més, a aturar-nos, a mirar de cara el dolor, l'angoixa compartida i a preguntar-nos què ha fallat.

De cap manera, aquest dilluns podia ser un dia feliç. I, probablement, va ser la primera vegada en anys que el concepte de Blue Monday va fer honor —encara que de la manera més cruel— al que la cultura pop ha volgut convertir en una broma emocional.

No ho va ser per a les famílies que van rebre la pitjor de les trucades.

No ho va ser per als sanitaris, que van treballar durant hores sense descans.

No ho va ser per als equips d'emergència, que seguien rescatant persones atrapades entre els vagons.

Tampoc per als supervivents, que reviuen una vegada i una altra les escenes de pànic viscudes la tarda anterior. 

I tampoc ho va ser per al conjunt de la societat espanyola, que va tornar a sentir, de cop, una sensació incòmoda i coneguda: la de la vulnerabilitat. La manca de respostes immediates —quelcom en part comprensible en les primeres hores— va deixar una sensació d'extrema fragilitat col·lectiva.

Des del primer moment es va apel·lar a la prudència. I amb raó. Per ara, no existeixen indicis clars que permetin afirmar que la tragèdia de Còrdova fos evitable. Precisament per això, serà en els pròxims dies quan s'haurà de determinar què va passar i si aquell accident es podia haver evitat. Perquè, si fos així, les responsabilitats s'hauran de depurar com més aviat millor.

No per assenyalar culpables de manera precipitada.

Sinó per trobar solucions.

No es pot permetre que una tragèdia d'aquesta magnitud generi por d'utilitzar les línies ferroviàries o l'alta velocitat a Espanya. Segons la informació coneguda fins ara, el tren circulava dins dels marges de velocitat permesos, per un tram recte i en una línia que havia estat rehabilitada recentment. Tot i això, els sindicats ferroviaris han reclamat una auditoria per revisar les obres realitzades en aquell tram.

No constava una imprudència evident. Però sí una obligació ineludible: buscar respostes.

Respostes perquè les famílies entenguin què va passar.

Perquè els supervivents puguin processar el que ha passat.

I perquè el conjunt de la societat sàpiga què ha fallat —si és que alguna cosa ha fallat— i com evitar que torni a succeir.

El primer deure ara és esclarir els fets. I fer-ho amb rigor, però també amb agilitat. És comprensible que les primeres 24 hores siguin massa aviat per arribar a conclusions definitives, més encara quan els equips d'emergència seguien treballant sobre el terreny. El que no és acceptable és que la investigació s'allargui durant mesos.

Avui, més que mai, la societat necessita respostes.

Les necessiten les famílies.

Les necessiten els supervivents.

I les necessitem tots.

Encara queden molts interrogants per resoldre. Encara no sabem si va ser una tragèdia evitable o no. Però el que sí que és segur és que el Govern té el deure de fer els deures, i de fer-ho ràpid, amb transparència i amb eficàcia.

Perquè ens ho deuen a tots. Especialment, a les víctimes.