El finançament i el país del possible (amb Junts davant del mirall)

Espanya fa anys que està instal·lada en la política del no.
No a tot.
No, abans de llegir.
No, encara que millori les coses.

Per això el nou acord de finançament autonòmic pactat entre el Govern i ERC mereixeria una mica més que l'habitual atac de nervis col·lectiu. No és l'Arcàdia feliç. No és el concert econòmic. No és la independència fiscal embolicada amb un llaç. Però és el regne del possible, que a l'Espanya d'avui ja frega la categoria d'anomalia política.

La reacció de bona part de la premsa de Madrid ha estat la previsible. Qualsevol iniciativa que faci olor de Catalunya es converteix automàticament en privilegi, cessió o traïdoria. Un biaix tan vell com persistent —i no poc perillós— que confon anàlisi amb reflex identitari. I que, una vegada més, comet el mateix error: creure que erosionant qualsevol avenç s'afebleix l'independentisme, quan en realitat se li dóna oxigen.

Convé recordar una cosa incòmoda per a molts opinadors de la capital: tots els avenços rellevants en finançament autonòmic a Espanya van arribar gràcies a l'impuls de partits nacionalistes. Tots. Després, això sí, les comunitats governades per PP i PSOE han cobrat les millores sense manies, i quan ha calgut s'han tornat regionalistes, cantonalistes o el que toqués, amb una flexibilitat ideològica digna d'estudi.

Els empresaris catalans beneeixen amb prudència el nou finançament autonòmic

L'acord actual no és perfecte. No resol tots els desequilibris. No satisfà els maximalistes. Però introdueix millores objectives: més recursos, més capacitat de gestió i més marge per alleujar pressió fiscal o reforçar serveis. I ho fa en una legislatura fràgil, en tensió i amb una aritmètica parlamentària endimoniada. Altres governs, amb més comoditat electoral i menys soroll, ni tan sols ho van intentar.

En aquest context, Junts es mira al mirall amb evident incomoditat. Als de Carles Puigdemont l'acord els planteja un problema polític seriós: explicar als seus per què s'oposen a una millora econòmica real per a Catalunya. No perquè sigui injusta o clarament insuficient —això seria discutible—, sinó perquè no encaixa en el relat. És, en essència, l'argument que formula l'exconseller d'Economia de la Generalitat Jaume Giró, i no sense raons atenedores.

Aquí comença l'exercici de contorsionisme.

Junts necessita que l'acord sigui dolent. No millorable. Dolent, sense matisos. Necessita demostrar que és una trampa, una estafa o un simple nyap cosmètic. D'aquí la recerca precipitada d'economistes disposats a vestir de tecnicisme el que, en el fons, és un rebuig polític. No per millorar el model, sinó per justificar la plantada. No per negociar més, sinó per poder dir 'no' sense assumir el cost.

No és una maniobra senzilla. Rebutjar més recursos per a Catalunya en nom de l'èpica identitària exigeix una pedagogia fina. Especialment quan el discurs del greuge permanent topa, aquesta vegada, amb xifres que sumen en lloc de restar. No és casual que forces com Aliança Catalana observin amb atenció aquestes vacil·lacions: l'espai del no absolut sempre acaba sent ocupat per algú disposat a cridar més fort.

Illa aplana el camí cap als comptes amb el finançament singular desbloquejat

Governar obliga a acceptar avenços parcials. Resistir permet exigir-ho tot sense assumir res. I, en aquesta fase de la seva història, els antics convergents es mouen amb més comoditat en el segon terreny.

Mentrestant, l'empresariat català ha reaccionat amb força més pragmatisme que dramatisme. Pimec, les cambres de comerç i bona part del teixit productiu han valorat l'acord des d'una lògica elemental: si entren més recursos, hi ha més marge per créixer, invertir i alleujar pressió fiscal. Sense banderes. Sense adjectius gruixuts.

I després hi ha Foment del Treball.
O, més concretament, Josep Sánchez Llibre.

La històrica patronal catalana ha optat per desmarcar-se i rebutjar l'acord, situant-se en una posició cada vegada més solitària dins del mateix empresariat. Una decisió que obligarà el seu president a donar explicacions a molts dels seus representats, que no acaben d'entendre què guanya Catalunya —i molt menys Foment— quedant-se fora de la benedicció a una millora tangible dels comptes públics per una estratègia que sembla respondre més a equilibris polítics que a criteris econòmics.

Illa i Junqueras pressionen Junts amb el nou finançament, després del suport de l'empresariat català

Tornem al tauler general. És aquest l'acord definitiu? No. És la solució final al problema del finançament autonòmic? Tampoc.

Però és, probablement, una de les últimes grans maniobres possibles de la legislatura. Una que mou diners, altera equilibris i obliga a retratar-se. Especialment a qui fa anys que diu que tot és insuficient i ara ha d'explicar per què prefereix quedar-se amb res.

No és la solució somiada.
Ni tan sols la ideal.

Convé admetre, a més, que l'acord no està a resguard de crítiques raonables fora del marc nacionalista: és legítim preguntar-se si consolida asimetries entre territoris, si respecta plenament els principis d'ordinalitat, suficiència i equitat, o si resulta sostenible per a comunitats amb menor capacitat fiscal relativa, que poden percebre que el “regne del possible” sempre s'activa primer allà on la correlació de forces parlamentàries és més favorable.

És la solució que hi ha.
La que es pot signar i aplicar.
La que millora alguna cosa en un país on perfeccionar alguna cosa ja sembla sospitós.

I potser el problema no sigui l'acord de finançament autonòmic, sinó qui necessita que res es mogui per poder continuar vivint del diagnòstic permanent del desastre.