Deixeu de penalitzar els petits propietaris

Segons dades de l'INE, al voltant del 75% dels espanyols viu en un pis de propietat, davant d'un 25% que ho fa de lloguer.

Aquesta xifra és molt inferior a la dels països més desenvolupats del nostre entorn. Per exemple, a Alemanya, al voltant del 50% resideix en habitatges de lloguer; a França, el 38%, i al Regne Unit, el 35%, segons Eurostat.

A més, l'Observatori del Lloguer apunta que prop d'un 14% de la població té més d'un immoble i la immensa majoria dels propietaris de pisos de lloguer són petits propietaris (molts d'ells com a resultat de l'estalvi familiar acumulat durant diverses generacions).

D'aquesta informació se'n dedueixen diverses conclusions. En primer lloc, confirma el tòpic que Espanya és un país de propietaris. En segon, que falten pisos de lloguer. I, en tercer, que la major part de l'habitatge de lloguer no pertany a grans corporacions ni a perversos fons voltor.

Per això, és sorprenent que les principals mesures que en els darrers anys estan aplicant les administracions públiques per resoldre la manca d'habitatge de lloguer estiguin produint just l'efecte contrari: la reducció de l'oferta de pisos de lloguer.

Limitar el preu del lloguer en zones tensionades i la fiança o garantia que ha d'aportar el llogater, i dificultar el desnonament en cas d'impagament (de fet, en el cas de famílies “vulnerables”, és impossible), pot frenar l'encariment de les rendes, sens dubte, però també, inevitablement, en minva l'oferta.

Aquesta situació és un incentiu perquè el petit propietari no consideri raonable llogar la seva propietat i prefereixi mantenir-la tancada a l'espera de temps millors o vendre-la, probablement a un futur propietari -no a un altre inversor- (que la destinarà a residència, i a la qual no podrà accedir el llogater tipus, ja que no sol tenir capacitat per estalviar l'entrada necessària), de manera que hi haurà menys pisos de lloguer.

I el petit propietari que continuï llogant buscarà perfils molt més segurs, amb els ingressos més alts, les millors feines, la major antiguitat i el menor històric d'impagaments.

És a dir, el que estan aconseguint les administracions amb aquestes mesures suposadament socials és dificultar l'accés al lloguer als més desafavorits. Sí, alguns lloguers frenen el seu encariment, però a costa d'expulsar del mercat els més necessitats i de fastiguejar els petits propietaris.

Quin negoci!

Per això, és desconcertant que amb prou feines se sentin veus autoritzades que critiquin aquesta deriva sense sentit.

L'objectiu hauria de ser augmentar l'oferta d'habitatge de lloguer, cosa que, a més d'alleujar els preus, ajudaria a cobrir la demanda. I això només és possible construint més pisos perquè l'administració i els privats els lloguin (i per això es necessita molt de temps) i incentivar aquells que tenen habitatge disponible a llogar-lo.

Castigar-los o tractar-los com a delinqüents és un error. I molt pocs ho denuncien públicament.

Un d'ells ha estat el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, qui fa uns dies ha lamentat "l'atac sense pietat" que pateixen els propietaris d'habitatge, lamentant que se'ls responsabilitzi de la manca d'immobles per a lloguer al país.

Culpar els pisos turístics del problema és ridícul (a Barcelona, per exemple, una de les ciutats més tensionades, amb prou feines suposen el 0,8% del parc d'habitatge). En canvi, mesures com la desgravació fiscal del 90% a qui redueixi el preu del lloguer més d'un 5% van en la bona direcció.

O les administracions canvien el rumb i deixen de penalitzar el petit propietari, o la situació del mercat de l'habitatge de lloguer continuarà empitjorant els pròxims anys.