Tres armes al dia

Un home ha mort aquest dilluns, 22 de desembre, a Castelldefels (Barcelona) després de rebre un tret en plena via pública, a plena llum del dia. 

24 hores abans, aquest diumenge, a Tarragona, prop del camp del Nàstic i en una zona boscosa, apareixia el cos sense vida d'un altre home amb un tret al cap. En aquest segon cas, els investigadors intenten esclarir si es tracta d'una mort violenta o d'un possible accident en un entorn de caça.

Però la dada és incontestable: en tot just un dia, dos episodis amb arma de foc tornen a situar Catalunya davant d'un fenomen que incomoda, inquieta i obliga —una vegada més— a fer-se preguntes.

No és només el succés aïllat. És el context en què es produeix.

En els primers sis mesos de l'any, els Mossos d'Esquadra han decomissat 580 armes de foc a Catalunya. Més de tres al dia. De gener a juny. 283 armes curtes i 297 llargues. Són xifres oficials i, tot i que suposen una reducció respecte a 2024, segueixen sent números que criden l'atenció.

Des de la Generalitat s'envia un missatge de calma. I no és un missatge buit. La majoria d'aquestes armes no estan en mans de ciutadans aliens al delicte ni responen a una violència aleatòria. S'utilitzen, fonamentalment, per protegir plantacions de marihuana o en ajustos de comptes entre organitzacions criminals.

Violència criminal contra criminal. Un fenomen conegut, acotat i, en teoria, controlat.

Però el matís és rellevant: cada vegada més episodis es produeixen en espais públics. I això canvia la percepció.

Aquest mes de desembre hi va haver un tiroteig a Gavà sense ferits. A finals de setembre, onze beines van aparèixer a Sabadell després d'un altre episodi armat. A Mollet, a mitjans d'aquell mateix mes, un tiroteig va deixar una víctima mortal.

Al Fòrum, el propietari d'un bar va resultar greument ferit per un tret. A Lleida, un home va matar el seu gendre de diversos trets en ple carrer. Aquest estiu, els ajustos de comptes entre clans dels Balcans van derivar en els crims del carrer Consell de Cent i, posteriorment, en un intent d'assassinat al carrer Compte Urgell de Barcelona. Terrassa. L'Hospitalet. Massa escenaris per a un mateix patró.

Estem davant d'una violència indiscriminada? No.
Existeix una amenaça directa contra la ciutadania? Tampoc.
Però ajuden aquestes xifres i aquesta reiteració a mantenir la sensació de seguretat? Difícilment.

Catalunya ha vist com, en els darrers anys, el seu mapa criminal s'ha transformat. La consolidació d'organitzacions dedicades al narcotràfic —especialment al cultiu de marihuana, però també al tràfic de cocaïna— ha portat amb si un element inevitable: més armes circulant. Armes per defensar cultius, per intimidar, per ajustar comptes. Armes que no sempre es queden a l'ombra.

Fa uns mesos, qui signa aquestes línies defensava que 'No som el Bronx'. I aquesta afirmació continua sent vàlida. Catalunya no viu una espiral de violència armada fora de control. Però també és cert que ja no podem despatxar aquests episodis com a meres anècdotes.

Quan es decomissen més de tres armes al dia, quan els trets sonen en espais compartits i quan els ajustos de comptes es concentren en el calendari, alguna cosa està passant. I mereix ser analitzada amb rigor.

Des de la Conselleria d'Interior s'està treballant, s'estan analitzant patrons i s'està actuant sobre un fenomen extraordinàriament complex, vinculat a dinàmiques criminals internacionals, rutes del narcotràfic i economies il·lícites que no entenen de fronteres municipals ni d'estadístiques simples.

No és un problema fàcil ni de solució immediata.

El repte, per tant, no és només policial. És també institucional i comunicatiu: explicar sense banalitzar, actuar sense sobreactuar i no permetre que la repetició converteixi el fet excepcional en costum.

Perquè el veritable risc no és només que hi hagi bales.
És que deixem de sorprendre'ns quan apareixen.