La culpa la té la televisió. Trigar 43 anys a denunciar que algú t'ha posat mà pot semblar una eternitat, però cal entendre-ho, es veu que a la senyora li va refrescar la memòria la sèrie “Anatomia d'un instant”, o això va dir. Mentre la majoria d'espectadors contenien l'alè en veure entrar Tejero al Congrés disparant, o Gutiérrez Mellado enfrontant-se a homes armats a base de crits, una senyora ja entrada en la seixantena no tenia ulls més que per Suárez, i llavors va recordar que el molt murri es va aprofitar d'ella quan era joveneta. És la màgia de la televisió, que ens porta a la memòria el que ens va passar fa gairebé mig segle. Jo mateix, l'altre dia vaig veure la reposició de “Un, dos, tres”, i em vaig veure a mi mateix de nen, tancat al bany i alleujant-me mentre pensava en una de les secretàries del programa, l'Agata Lys en concret, a qui acabava de veure amb minifaldilla a la pantalla, quines cuixes.

A mi no se'm va acudir denunciar aquella secretària de grans ulleres i poca faldilla, tot i que no ho descarto en un futur, depèn de com prosperi la denúncia contra Adolfo Suárez. Sosté la llavors noia i ara potser àvia, que visitava sovint l'aleshores president al seu despatx, tot i saber el que hi succeiria, es veu que no podia resistir-s'hi i tornava una vegada i una altra al lloc del crim. Jo no vaig tenir la mateixa sort amb l'Agata Lys, però ben capaç sóc d'engiponar un relat similar al de la denunciant tardana, a veure si els mitjans també es fan ressò de la meva història i algun polític sol·licita retirar el nom d'Agata Lys d'algun aeroport que es digui així.

Com que Suárez és mort, li deu ser igual que al cap de 43 anys l'acusin d'aprofitar-se d'una noia de 17. De fet, li és igual a tothom, excepte a Podem, que ha exigit que es retirin a Adolfo Suárez tots els reconeixements, des del nom a l'aeroport de Madrid fins al carnet del videoclub. Podem és un partit que va més aviat escàs de programa polític -i millor així, perquè quan aconsegueix promulgar una llei, surt al revés del que s'esperava, no cal més que recordar la de “Només sí és sí” rebaixant condemnes a violadors-, així que s'agafa a qualsevol clau roent perquè sembli que fa alguna cosa útil per a la societat, encara que el clau sigui una àvia explicant batalletes de fa mig segle.

Segons el relat de la bona i ultratjada senyora, el que li agradava a Suárez era que li fes fel·lacions, i ella, bona alumna, s'hi aplicava, a veure qui li nega un francès a tot un president del govern, encara que sigui espanyol. I fins i tot repetia al cap d'uns dies, la qual cosa demostra que a més es tractava d'una noia aplicada, amb ànsies de millora en tot allò que feia, una perfeccionista, vaja. Després d'aquells episodis, explicava a qui volgués escoltar-la -familiars, amics, cambrers, confessors, psicòlegs...- que cada vegada que visitava Suárez al seu despatx, es quedava amb la boca oberta. En lloc d'alarma-se, tothom assentia amb orgull, fins i tot alguns envejava la seva sort, qui havia de sospitar que ho deia en sentit literal i no figurat.

-Diu la meva nena que una altra vegada s'ha quedat amb la boca oberta en veure Suárez, és que aquest home té un no sé què- explicava la seva mare a les veïnes.

La memòria és tan traïdora que, normalment, recordem només els aspectes més agradables del passat. Segurament és el que li passa a la nostra madura denunciant, que, arribada a la tardor de la seva vida, pensa no sense certa enyorança en el bo que li va passar de joveneta, el mateix que em passa a mi quan penso en les secretàries del “Un, dos, tres” i les meves visites al bany abans d'anar-me'n al llit.