Durant anys, a la Universitat de Barcelona (UB) no va passar res. O això se'ns va dir.

Res d'extraordinari. Res denunciable. Res que obligués a incomodar ningú amb poder acadèmic, projectes europeus i prestigi acumulat.

De sobte, va passar tot alhora. I el que semblava un assumpte intern va acabar convertit en un fangar impossible de dissimular.

El cas de Ramon Flecha no és només el d'un catedràtic de sociologia investigat. És el mirall incòmode de la UB —i, per extensió, de bona part del sistema universitari espanyol— que ha primat des de fa dècades jerarquies tancades, clans interns i grups de poder dedicats a alimentar-se a si mateixos. Un ecosistema on el talent molesta si no és obedient i on alçar la veu acostuma a sortir car.

El que descriuen els qui van formar part del seu entorn no dibuixa un descuit puntual ni una raresa personal. Remet a una estructura de poder sostinguda en el temps, blindada pel discurs acadèmic i normalitzada per la institució. Un grup amb regles pròpies, lleialtats internes, dependència personal i control efectiu sobre carreres joves.

Què era la controvertida Comunitat d'Investigació sobre Excel·lència per a Tothom (Crea, en les seves sigles en anglès) que dirigia el catedràtic Flecha? Digueu-li grup de recerca, escola de pensament o, sense massa embuts, secta acadèmica amb finançament públic.

No és una hipèrbole. És una descripció força literal. Es decidia qui investigava què i, segons diversos testimonis, amb qui s'hi ficava al llit, així de cru.

Els fets coneguts són eloqüents: un lideratge carismàtic legitimat per un relat moral, un llenguatge emancipador, una frontera clara entre els integrats i els prescindibles, i una universitat que va preferir no mirar gaire per no haver d'actuar. Tot molt sofisticat. Tot falsament progressista. I, és clar, perfectament compatible amb congressos, projectes europeus i somriures institucionals.

I sí, enmig d'aquell entramat de poder, discurs i jerarquia, hi va haver polvos. Metafòrics, simbòlics o quelcom més. Polvos que no només han portat aquests fangs, sinó que han acabat generant un autèntic fangar institucional del qual ara tothom vol sortir net, com si aquí no hagués passat res durant dècades.

Quan l'escàndol esclata, apareix la paraula solemne: autonomia universitària. Es pronuncia amb gravetat, solemne, com si n'hi hagués prou per tancar el debat. Autonomia per investigar, per governar-se. Curiosament, sempre invocada cap endins i rarament explicada cap enfora.

Cal dir-ho sense embuts: aquest gremialisme universitari no és una coartada moral. No serveix per justificar la passivitat ni per tolerar dinàmiques que serien inacceptables en qualsevol altra institució pública. Ortega y Gasset ho va deixar clar fa gairebé un segle: “La universitat és una institució social”. I com a tal, respon davant la societat, no davant els seus equilibris interns ni davant els seus catedràtics intocables.

La pregunta incòmoda és inevitable: de debò ningú no sabia res? I encara pitjor: ningú no va sentir rumors persistents, comentaris incòmodes, advertiments? Ningú no va sospitar que alguna cosa no quadrava?

La resposta més plausible és també la més inquietant: se sabia prou per a no voler saber-ne més.

Les denúncies són escasses no perquè els problemes no existeixin, sinó perquè el sistema castiga sense pudor qui gosa alçar la veu. A la universitat espanyola, assenyalar el poder acadèmic sol pagar-se amb carreres bloquejades, projectes que no arriben, avaluacions que es torcen, tribunals manipulats i silencis administratius tan educats com letals. Tot molt polit. Tot molt impúdic.

Per això molts callen. Alguns miren cap a una altra banda. I, el pitjor, gairebé ningú denuncia.

Arribats a aquest punt, convindria deixar de banda la hipocresia. Si les investigacions conclouen que han existit pràctiques incompatibles amb una institució pública, caldrà actuar amb contundència. Sense mitges tintes. Sense sentimentalismes corporatius. Sense por de trencar estructures.

Tancar departaments? Desmantellar grups sencers? Refer facultats de dalt a baix?

Si cal, que a ningú li tremoli la mà. Excepte, és clar, que hi hagi interessos a protegir, xarxes a conservar o companys als quals encara es consideri tipus simpàtics, brillants o simplement “una mica graciosos”. Perquè aquí sol radicar el problema: en el moment precís en què l'abús es disfressa de genialitat i el poder es confon amb camaraderia.

Max Weber advertia que l'autoritat acadèmica només és legítima si accepta límits i rendició de comptes. Quan no n'hi ha, deixa de ser autoritat intel·lectual i es converteix en poder nu. Exactament, això passa quan la universitat protegeix estructures internes que contradiuen els valors que proclama.

Si la universitat aspira a ser alguna cosa més que un espai que es blinda davant l'escrutini, haurà d'assumir controls reals, rendició de comptes i mecanismes que limitin el poder dels clans que decideixen qui entra, qui ascendeix i qui desapareix.

La pregunta, al final, no és només què ha passat a la Universitat de Barcelona, sinó quant del que avui es presenta com a autonomia no és, en realitat, l'últim parapet d'un sistema que protegeix més les seves jerarquies que els seus estudiants, les seves víctimes i el seu propi compromís amb el coneixement.

No sigueu optimistes, serà més fàcil que avui us toqui la loteria que no pas que el canvi real arribi a determinats espais envaïts per la caspa petulant i que romanen intoxicats pel pols en suspensió que s'estén pertot arreu.

Que hi hagi sort…