Contradiccions gastronòmiques a la taula de Nadal

Fa uns dies vaig assistir a l'acte que cada any organitza Mercabarna, el principal mercat majorista d'aliments frescos de Catalunya (i d'Europa), per donar a conèixer als mitjans de comunicació les tendències i els preus que marcaran aquesta campanya de Nadal als nostres mercats i taules. I, com és habitual, ens van donar una extensa llista de xifres i indicadors.

Per exemple, que durant aquest mes de desembre es distribuiran més de 100.000 tones d'aliments frescos; que seguim en un “context de preus elevats per a l'alimentació i, sobretot, per al producte fresc" —desencoratjador per a les nostres butxaques—, o que la carbassa és tendència —curiosa dada— aquests dies i tot l'any, especialment des que es comercialitza pelada i en porcions.

I aquí ja em va grinyolar alguna cosa. Pelada, en porcions… i envasada, segurament en plàstic, vaig pensar. Això, curiosament, es van oblidar de mencionar-ho. Vaig parar atenció quan van dir que el llamàntol per aquestes festes ve del Canadà, i no vaig poder evitar quedar-me una mica desconcertada quan van parlar de la ‘pinya avió’, aquella que és collida en el seu punt òptim de maduració i transportada per aire per escurçar dràsticament el temps de lliurament. Una fruita que donarà aquesta nota tropical als nostres àpats nadalencs —com si fos necessari—, encara que "amb preus que poden duplicar i triplicar el de la pinya normal". De la petjada de carboni derivada d'aquest consum i del sobrepreu a pagar per ella, tampoc se'n van fer valoracions.

No deixa de ser curiós que ens passem l'any parlant de sostenibilitat, de consum conscient, de producte de proximitat, de comprar a granel per reduir plàstics… i que, quan arriba desembre, ens n'oblidem de tot. Fruites i mariscos portats de lluny, acceptat. Aliments frescos a preu prohibitiu, acceptat també. És cert que el Nadal és, probablement, el major parèntesi gastronòmic de l'any, aquell moment de capricis i excessos. Però hem de permetre'ns aquestes contradiccions que la resta de l'any potser no justificaríem?

A aquesta contradicció se n'afegeix una altra: la del preu del suposat luxe. Plats que formen part de l'imaginari nadalenc, des del capó i les angules —aquestes porten la seva pròpia polèmica a sobre— fins als ibèrics i els mariscs frescos més fins, són productes desitjats, però inaccessibles per a molts.

Potser el problema no és que per Nadal gastem més, sinó que ho fem sense plantejar-nos gaires preguntes. Que acceptem les incongruències i els excessos a la cistella de la compra com una cosa necessària, per celebrar com cal.

Potser és moment de revisar aquesta imatge d'un Nadal que exigeix taules desbordants i abundància, i de reconsiderar, precisament, què entenem per celebrar bé. Potser el veritable gest no sigui aconseguir el marisc més car ni la fruita més exòtica, sinó seure a taula sense aquestes contradiccions o, almenys, amb la suficient honestedat per reconèixer-les. Potser celebrar bé és simplement menjar un plat d'escudella i carn d’olla cuinat des de l'amor familiar, i en bona companyia. Això sí que ho trobarem a faltar el dia que ens falti, i no la maleïda ‘pinya avió’.