D'entre els tipus que més han contribuït a desprestigiar la professió de polític cal destacar Gabriel Rufián i Gerardo Pisarello. Es tracta de personatges que han trobat en el maridatge entre indignació i demagògia una forma molt rendible de guanyar-se la vida.

La casualitat –o la ironia– ha volgut que aquests dies conflueixin dos aniversaris reveladors. Es compleixen deu anys des que Rufián va prometre que deixaria el Congrés en 18 mesos (per tornar a la República Catalana, ja que ell no era allà per fer carrera).

I, en paral·lel, Pisarello s'ha postulat per encapçalar la llista dels Comuns a l'Ajuntament de Barcelona. També dos lustres després que entrés per primera vegada al consistori.

En aquesta dècada, Rufián s'ha convertit en el paradigma del populisme i la facècia, a les xarxes i a les Corts. I se'l veu molt còmode en aquesta tasca. De fet, ja forma part de l'ecosistema contra el qual es va conjurar per intentar destruir-lo però del qual, en aquest temps, ha cobrat al voltant d'un milió d'euros.

Com a exemple dels cínics plantejaments de Rufián sobresurten els seus despietats atacs a la Comunitat de Madrid i a la seva presidenta, la popular Isabel Díaz Ayuso, pels milers d'avis morts a les residències durant la pandèmia de la Covid-19.

El senyor Rufián potser hauria de ser més prudent en aquesta qüestió, tenint en compte que a Catalunya les xifres de persones grans mortes en residències durant la pandèmia són molt similars a les de Madrid (amb poblacions també molt semblants) –al voltant de 6.000 davant de 7.000, en el càlcul més alt–. I més encara quan els responsables polítics dels centres catalans van ser els exconsellers Chakir El Homrani i Alba Vergés, companys de partit de Rufián a ERC.

Pisarello, per la seva banda, és un dels principals ideòlegs del colauisme, una de les etapes que més degradació ha suposat per a Barcelona, especialment en activitat econòmica, seguretat, civisme, neteja i habitatge (justament el que deien que venien a arreglar).

A això s'hi suma la seva complicitat amb el nacionalisme identitari més perjudicial. Pisarello es va fer soci d'Òmnium Cultural en ple procés i va protagonitzar el 2015 el vergonyós episodi al balcó de l'ajuntament en què va intentar impedir per la força que l'aleshores líder popular municipal, Alberto Fernández Díaz, exhibís la bandera d'Espanya després de somriure davant el desplegament de l'estelada. Els seus ingressos de diners públics en aquesta dècada se situen al voltant d'1.100.000 euros.

Rufián i Pisarello van arribar prometent regeneració i aire nou, però han acabat parasitant el sistema i col·laborant en la seva degeneració.