Ministra, prohibir no és governar

La sanitat és un d’aquells àmbits de l’Estat social on llibertat i eficiència poden conviure sense friccions. Catalunya ho demostra des de fa dècades amb models de col·laboració públic-privada que han sostingut la qualitat assistencial fins i tot en períodes de saturació extrema. Per això inquieta que la ministra de Sanitat, Mónica García, utilitzi l’escàndol de l’Hospital de Torrejón com a coartada per rellançar la seva ofensiva contra aquests models.

García actua més com a activista que com a gestora. El seu passat a les “marees blanques” i la seva trajectòria prèvia a Más Madrid expliquen el perquè d’una visió confrontativa de la política sanitària. No sorprèn que hagi anunciat aquest diumenge que “amb la nova llei no es permetrà el model de Torrejón” i que el seu propòsit sigui “impedir que es repeteixi” qualsevol fórmula semblant. No parla de corregir desviacions ni abusos, ni de reforçar els controls, sinó de prohibir.

El problema és que els models mixtos funcionen. La Fundació Jiménez Díaz, a Madrid; o els catalans Sant Joan de Déu, Teknon, l’Hospital de Nens o l’Hospital General de Catalunya han demostrat eficiència, qualitat i capacitat de descongestionar una xarxa pública saturada i costosa. La ministra no explica què passarà el dia que aquesta vàlvula d’escapament desaparegui per una decisió legislativa precipitada ni com absorbirà el sistema públic la pressió creixent.

Catalunya és, a més, el millor contraexemple al relat que intenta imposar García. Aquí la col·laboració públic-privada és part estructural del sistema —fins al punt que una part substancial de l’atenció s’articula a través de consorcis i centres concertats— i no genera polèmica social. Fins i tot quan apareixen males pràctiques, com les acabades de revelar per Crónica Global en el cas de la Clínica Bofill, on directius van utilitzar una empresa pròpia per a contractes interns mentre el centre rebia fons públics, la conclusió no hauria de ser prohibir, sinó supervisar. La mala gestió puntual no invalida un model que, sense ell, faria inviable l’atenció sanitària en moltes àrees del país.

Catalunya ja va patir un precedent de populisme sanitari amb el conseller Toni Comín, que va confondre Salut amb un plató d’agitació política. Després de volar entre diversos partits, va acabar fugit a Bèlgica pel procés i acusat pels seus de ficar la mà a la caixa. La seva etapa va deixar un rastre inequívoc: les ocurrències populistes es paguen sempre amb la factura assistencial dels ciutadans.

La realitat és tossuda. A Catalunya, un de cada tres ciutadans —el 33%— compta amb una assegurança sanitària privada. No és un caprici del mercat, sinó la constatació que el sistema públic conviu amb un volum d’activitat que, sense el concurs del sector privat i concertat, resultaria inassumible en termes de capacitat instal·lada o cost marginal per pacient. Si l’Estat hagués d’absorbir tota aquesta demanda, el cost públic es dispararia, la capacitat instal·lada quedaria desbordada i caldria regular o racionar l’accés.

L’excel·lència tampoc no és patrimoni exclusiu del que és públic o privat: els rànquings hospitalaris ho demostren any rere any. A Madrid, sense anar més lluny, la Fundació Jiménez Díaz encapçala les classificacions tot i formar part d’un model en què des del sector privat s’atén usuaris de la xarxa pública. Tot un símbol en el sector.

El populisme sanitari és un risc real. Consisteix a escollir un enemic còmode —la sanitat privada— i convertir-lo en cap de turc de tots els mals. El resultat que proposa la ministra de Sumar és una política basada en consignes, no en dades; en prohibicions, no en solucions. Si el que pretén amb els seus anuncis grandiloqüents és erosionar la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, està en el seu dret dins del joc de partits. Si el que persegueix és una visió integral de l’assumpte, ha de cuidar la seva locuacitat.

Espanya no es pot permetre que l’activisme substitueixi la responsabilitat d’Estat ni que la llibertat del ciutadà quedi retallada per prejudicis ideològics. Si el malaurat Ernest Lluch aixequés el cap, tornaria de cop a la seva tomba en descobrir els irracionals propòsits d’alguns dels seus correligionaris contra el sistema que va lluitar per construir.

La sanitat no millora destruint xarxes, sinó gestionant-les. L’ideologia no cura; la bona gestió, sí.