Que ningú es doni per al·ludit pel titular: avui no parlarem de porcs com a insult, per temptador que sigui en un país tan aficionat a animalitzar l'adversari.
Em refereixo als altres, els que neixen sense metàfora i sostenen una indústria que alimenta comarques senceres. Té certa gràcia —agredolça, si un ho mira amb calma— que un país com aquest acabi pendent del destí que li marqui un animal que prou fa obrint-se pas per la muntanya.
L'aparició de la pesta porcina africana (PPA) en senglars de la província de Barcelona ens ha retornat a una realitat incòmoda. Aquest animal aparentment pintoresc és capaç de recórrer fins a cinquanta quilòmetres al dia, travessar carreteres, conreus i urbanitzacions, i arrossegar un virus que no emmalalteix les persones, però sí que pot enfonsar exportacions i desordenar el mapa econòmic del país.
N'hi ha prou de parlar amb un ramader de les comarques catalanes d'Osona o de la Garrotxa per notar a la mirada aquesta barreja de preocupació i fatalisme que només apareix quan la natura va un pas per davant.
Europa, per desgràcia, ja va veure aquesta pel·lícula. Alemanya va perdre el 2020 l'accés a la Xina i Corea amb un sol positiu en fauna salvatge. I allò que semblava un gegant sòlid es va ensorrar sense estrèpit, però amb rapidesa: de 60 a 40 milions de porcs sacrificats a l'any; vint milions menys i un retrocés que va tornar la seva producció a xifres dels noranta. Així desapareixen, d'una plomada, certeses que donàvem per fermes.
Espanya, per sort, arriba més previnguda. El sector va aprendre a cops el 2001 i 2005 i avui treballa a les granges amb doble tanca, desinfecció rigorosa i controls continus. En joc hi ha uns 38.000 milions d'euros, 400.000 llocs de treball i prop del 10% del PIB industrial. És cert que els excel·lents resultats del sector han pogut portar a una certa complaença els darrers anys, com va passar en el seu dia amb el turisme convertit en mannà inesgotable.
Tanmateix, empreses com Vall Companys —columna vertebral del porcí català— o Noel, referent gironí, fa anys que professionalitzen cada baula de la cadena. A l'Aragó, Costa Food i Grupo Jorge han construït un múscul productiu que encaixa amb el català com una prolongació natural. I a Múrcia, El Pozo completa un mapa que explica per què Espanya s'ha convertit en un actor mundial del sector.
L'activitat interna aquests dies frega la vigília. Veterinaris, tècnics i ramaders treballen gairebé a contrarellotge, reforçant la vigilància i tancant qualsevol escletxa abans que el virus l'aprofiti. Un responsable del sector m'ho resumia amb cruesa: “Estem tots dins, no hi ha una altra”.
La diplomàcia també juga el seu paper. Els acords de regionalització signats fa escasses setmanes amb la Xina i Corea —en una missió comercial encapçalada pel Rei— permeten que, si la PPA s'acota a Barcelona, províncies com Girona, Lleida, Saragossa, Osca, Terol, Burgos, Lleó o Múrcia continuïn exportant amb normalitat. Aquesta és la diferència entre un ensurt i una desgràcia.
Però el vèrtex del problema segueix movent-se per la muntanya. Catalunya pateix una explosió de senglars que ja no són fauna, sinó presència: a carreteres, camps, parcs i fins i tot a abocadors de barris on abans no se'ls veia. Pregunteu a qualsevol conductor nocturn per la C-17 i veureu que la història deixa de ser teoria per convertir-se en una frenada abrupta i perillosa.
I aquí reapareix un actor esborrat del debat públic per pudor ideològic: els caçadors. Durant dècades van ser ells qui van mantenir l'equilibri ecològic que avui se'ns escapa. A Europa, quan la PPA amenaçava, no van dubtar a combinar controls cinegètics i batudes de l'exèrcit. Aquí seguim discutint mentre els animals creuen la geografia al seu antull.
La indústria insisteix en una idea elemental: pensar Catalunya i Aragó com una macrorregió productiva, una mateixa cadena de valor on bioseguretat i moviments es gestionin amb sentit comú. Javier Rincón, conseller aragonès d'Agricultura del PP, i Òscar Ordeig, el seu homòleg català del PSC, ja van treballar junts durant la crisi de la dermatosi bovina. Seria molt assenyat que repetissin aquesta coordinació ara.
Al cap i a la fi, Josep Pla ja va deixar dit que “en política, el més difícil és veure el que es té davant”. N'hi ha prou amb un encreuament inesperat amb una família de senglars en una carretera per entendre que ho tenim just al davant.
En algunes de les comarques on la indústria càrnia és un actor econòmic central, existeix la percepció —no sempre articulada, però present en el debat local— que la seva demanda de mà d'obra ha contribuït a atreure població immigrant, especialment d'origen africà.
Aquest vincle, més sociològic que estadístic, és un dels elements que Aliança Catalana ha incorporat al seu relat polític.
No queda clar fins a quin punt la crisi de la PPA pot intensificar aquestes dinàmiques, però sí que sembla evident que, en contextos d'incertesa, l'absència d'una comunicació coordinada per part de la patronal deixa espai perquè altres defineixin el marc interpretatiu. Convé tenir-ho en compte abans que la complexitat laboral d'un sector se simplifiqui, una altra vegada, en claus identitàries.
Al final, convé ordenar les prioritats. Els porcs que importen —els de les granges, els que sostenen ocupació i exportacions— depenen avui de decisions que no admeten sentimentalismes. Els altres porcs, els de l'insult, seguiran demà igual que avui.
El que potser no segueix igual és un sector sencer si les empreses i la política eludeixen la realitat que tenen davant. I això, més que un problema sanitari, seria un error històric.