Fernando Clavijo i el mode canari: la revolució tranquil·la que arriba des de l’Atlàntic
"En un país cada cop més polaritzat, el seu lideratge ofereix una alternativa inesperada: la possibilitat que la moderació torni a ser un valor"
50 anys després de la mort de Franco, Espanya travessa un cicle de regressió democràtica.
N’hi ha prou amb mirar a l’horitzó i assimilar l’escena: al PSOE han fallat els controls interns de qualitat; a la seva esquerra —entre l’enfonsament de Podemos darrere del xal·let de Galapagar i la fundació de Sumar a Magariños— només hi ha un erm; un dèbil Partit Popular (PP) amenaça amb lliurar la cullera davant l’empenta de Vox; a Catalunya l’última esperança blanca de l’independentisme és l’extrema dreta desacomplexada d’Aliança Catalana; i al País Basc la legitimació de Bildu mai serà completa si no condemna els crims d’ETA.
Enmig de tot això, en aquest caos, la justícia i les forces de seguretat de l’Estat s’entesten a fer política.
No tot és caos ni banderes al vent. A Canàries, des de les darreres eleccions autonòmiques de 2023, s’ha anat assentant un estil polític molt diferent del que domina l’escena estatal, un mètode batejat pel president autonòmic, Fernando Clavijo, com el mode canari.
No és un lema ni un parany comunicatiu, sinó una manera de governar basada en la baixa tensió, la recerca deliberada del consens i la idea —poc habitual a Espanya— que l’estabilitat no és una mercaderia intercanviable, sinó una infraestructura política de primer ordre.
Aquesta cultura ha permès que Coalició Canària recuperés la presidència el 2023 amb un acord amb un Partit Popular que a les illes opera de manera pragmàtica i sense ensurts ideològics. El resultat és un Govern que no viu en campanya permanent i que ha pogut dedicar energies a quelcom infreqüent: planificar l’economia canària a vint o trenta anys vista.
Mentre la política nacional es consumeix en el soroll, l’Arxipèlag discuteix com diversificar un model massa recolzat en el turisme, amb apostes concretes per la indústria aeroespacial, l’audiovisual, el sector del videojoc i la innovació aplicada. Clavijo repeteix sovint que Canàries no pot quedar atrapada en la monocultura turística, i el seu Executiu ha començat a moure peces perquè aquesta transformació deixi de ser un eslògan i comenci a prendre cos.
Aquest mateix enfocament explica la manera en què Canàries està encarant els debats més aspres de la seva agenda interna. En habitatge, per exemple, el Govern ha impulsat una regulació específica per al fenomen de l’habitatge vacacional, assumpte especialment sensible en un territori limitat i amb preus tensionats.
Aquest Executiu parla de reptes demogràfics i també defensa a Europa, amb claredat i sense embuts, la necessitat de regular la compra d’habitatges per part de no residents i estudia la possibilitat d’obrir el debat sobre una taxa turística que contribueixi a compensar els efectes d’una destinació enormement pressionada. No hi ha eufemismes: es discuteix el que preocupa la ciutadania, encara que incomodi determinats sectors.
Tot això passa mentre les illes gestionen la principal ruta migratòria cap a Europa, amb milers de persones arribant cada any des d’Àfrica. La posició del Govern canari ha estat ferma: rebuig a convertir-se en una presó com Lampedusa o Lesbos i defensa activa del principi de solidaritat interterritorial per a l’acollida de menors i adults.
Davant de models europeus que aposten per la contenció i l’aïllament, Canàries ha reclamat coresponsabilitat i una política migratòria que no tracti l’Arxipèlag com una frontera deslocalitzada.
En l’àmbit nacional, el mode canari ha cristal·litzat en l’Agenda Canària, un conjunt de compromisos assumits pels grans partits nacionals a canvi del suport o l’abstenció de CC en investidures i votacions clau. La diputada Cristina Valido, única representant de la formació al Congrés, ha demostrat en aquesta legislatura que fins i tot un escó, si està ben administrat, pot inclinar decisions rellevants.
És un nacionalisme que no fa ostentació de ruptura, sinó que negocia des de la utilitat i la moderació, buscant resultats palpables per a les illes.
El proper repte és reunificar l’espai nacionalista, fragmentat els darrers anys, per recuperar el pes que CC va arribar a tenir a Madrid. En aquesta jugada hi ha una illa clau i un nou moviment determinant: Gran Canària i la fundació de Primer Canàries. La visita de Clavijo aquesta setmana a Salvador Illa s’emmarca també en aquesta voluntat de cosir, de teixir ponts, d’obrir espais de cooperació entre territoris que pateixen problemes comuns —habitatge, turisme, innovació, migració— més enllà del marc esbiaixat de la política estatal.
I aquí apareix la referència cultural que ell mateix ha alimentat: Clavijo, devot de Star Wars, ha fet d’Obi-Wan Kenobi una mena de guia espiritual per a la seva manera d’estar en política. Abans d’aixecar la veu, escolta. Abans d’imposar, negocia. Abans de triar el camí fàcil de la confrontació, busca el difícil de la raó. En un país cada cop més polaritzat, el seu lideratge ofereix una alternativa inesperada: la possibilitat que la moderació torni a ser un valor.
Aquest, al cap i a la fi, és el mode canari: un recordatori que en democràcia governar és, sobretot, sostenir el centre quan tot empeny cap als extrems.
