Que torni Ramontxu

Les campanades de Cap d'Any no són el mateix des que no les presenta a TVE Ramón García, Ramontxu per als amics, des de la Puerta del Sol de Madrid. Trobo a faltar la seva alegria perpètua, el seu somriure sorneguer, la seva capa de Casa Seseña.

En un món eternament canviant, Ramontxu et donava la seguretat que alguna cosa no canviaria mai: cada Cap d'Any, ell seria allà, en companyia d'una senyora estupenda, per desitjar-te el millor en el nou curs. Però va arribar un dia en què Ramontxu va desaparèixer, i ja res va tornar a ser igual.

El pobre Ramón sempre va tenir fama de ranci, però aquí hi havia la seva gràcia, en representar amb orgull el ser d'Espanya i el de l'empresa que li pagava el sou, que continua sent tan rància com en els temps del Caudillo, però amb disfressa progressista (que no impedeix que a José Mota se li demani que s'estalviï els acudits sobre Ábalos, Cerdán i Koldo). L'antigor de Ramontxu era ideal per a una festa rància a més no poder. Per què prescindir-ne si tot segueix com sempre?

Aquí seguim tots, ennuegant-nos amb el raïm, desitjant-nos felicitat com si tingués alguna cosa a veure amb el canvi d'any, veient cantar a neorancis que no tenen res a envejar als que apareixen a Cachitos de hierro y cromo (frase extreta d'una cançó de Kiko Veneno, amb qui TVE mai no compta per al Cap d'Any) i bocabadats davant la quantitat de gent que es congrega a la Puerta del Sol, amb el fred que fa…

El Cap d'Any espanyol es manté inalterable des del principi dels temps. Només distingiríem les celebracions actuals de les que sortien al No-Do perquè aquestes apareixien en blanc i negre. Per això cada cop hi ha més gent que se les salta i que ja és al llit quan sonen les campanades en qüestió, conscients que tot es redueix a ser un any més vell i estar una mica més a prop de la mort.

En això pensava jo, que soc de natural pessimista, mentre anava canviant de canal a Cap d'Any. Chenoa i Estopa a TVE. Chicote i Pedroche a Antena 3 (Cristina per Cap d'Any és una posada al dia de les fotos en biquini d'Ana Obregón, sense les quals no es donava per inaugurat l'estiu: cada any esperem veure com de despullada va, pensant en el fred que deu estar passant mentre el seu company segur que porta fins i tot samarreta tèrmica; ridícul, sí, encara que pitjor seria al revés: algú té ganes de veure la Pedroche tapada fins al coll i en Chicote amb tanga de color vermell?); Sandra Barneda i un tal Xuso Jones a Telecinco (encara que només els va seguir el 0,3% de l'audiència)…

Quan bevia, sempre començava l'any amb ressaca, que no sé si és la manera ideal de fer-ho, però ara, amb la sobrietat, se m'incrementa una cosa semblant a la lucidesa i em poso a preguntar-me què celebra la turba de la Puerta del Sol o per què es despulla la Cristina Pedroche quan més fred fa a Madrid. Penso inevitablement en quants Caps d'Any em queden. I segueixo sense saber qui som, d'on venim i cap a on anem.

Tampoc ho sabia en temps de Ramontxu, però trobava un cert consol en la seva alegria professional, en el seu riure ximplet, en el seu optimisme sense prejudicis. No sé què n'ha estat, d'ell. Potser un dia apareix a la pantalla presentant algun concurs de bàmbols rurals que cauen de cul cada dos per tres, però segueixo preguntant-me per què l'han tret del seu hàbitat natural, que és la Puerta del Sol per Cap d'Any.

Ramontxu ja no em felicita l'any nou. L'Ana Obregón ja no posa en biquini. S'ha mort Robe Iniesta, el poeta filòsof. El meu món s'acaba.