Gent de mala qualitat

Els salaços són transversals, n'hi ha a l'esquerra i a la dreta de l'espectre polític espanyol (mai millor dit això d'espectre).

Després que el PSOE brillés amb llum pròpia en la detecció de lascius i bavosos a les seves files, el PP no s'ha quedat enrere, encara que només han aparegut càrrecs menors. Vox tampoc ha volgut quedar-se fora d'aquesta plaga genital i hi ha contribuït amb un encarregat de xarxes socials a qui sembla que li agradaven els adolescents. I, per no fer curt, els morts surten momentàniament de les seves tombes per clamar: “Jo també era un salaç que perdia els papers per la carn fresca!”.

Això sí, com que els cadàvers no tenen per costum parlar, ha hagut de ser una víctima de les seves sevícies qui ho faci per ells, que és el que ha fet aquesta senyora que afirma que, en la seva ja llunyana adolescència, Adolfo Suárez (ja no existeixen ni ell ni els seus partits polítics) li va fotre mà (han passat més de quaranta anys de l'assetjament denunciat: la víctima potser podria haver-se donat una mica més de pressa a l'hora d'assenyalar el seu presumpte abusador).

Aquest és el panorama (lamentable) d'aquells dels nostres polítics que pensen amb la cigala (amb perdó). I tots s'excusen com poden. Des del que ho nega tot (la tàctica que Roy Cohn va ensenyar a Donald Trump) fins al que assegura que al seu partit es talla el mal de soca-rel (aquí coincideixen Sánchez i Abascal), passant pel que assegura que els seus problemes són una cortina de fum per ocultar les misèries de l'adversari polític.

Els ciutadans observem la situació i, si no som uns sectaris, arribem a la conclusió que el comportament salaç és una activitat transversal que afecta per igual l'esquerra i la dreta de l'arc parlamentari. I tornem a preguntar-nos per què abunda tant la gent de mala qualitat en la política espanyola.

Alguns aprofiten la conjuntura per escombrar cap a casa i no desaprofitar res que sigui útil per al convent. És el cas de Podemos, que s'ha llançat de cap damunt d'Adolfo Suárez per continuar carregant-se la Transició i insistir que allò va ser una estafa i un nyap i que continuem vivint sota un franquisme dissimulat que ells no suporten perquè són més llestos que ningú i no és fàcil enganyar-los.

No sé si estem davant d'un abús real o d'una denúncia falsa, però sortir en aquests moments amb això que Adolfo Suárez em va fotre mà sense permís no entenc gaire a què ve. No entenc que una víctima adolescent esperi fins a ser gairebé sexagenària per denunciar un difunt. I sí que entenc la reacció de Podemos perquè són una colla de miserables que s'agafen al que sigui amb tal de justificar això que ara es defineix com a relat: la Transició va ser un engany i el seu principal responsable, un bavós: (pretès) cop final al règim del 78.

No fa gaire, Yolanda Díaz (que no és de Podemos, però com si ho fos) proposava que s'anul·lés el judici contra Francesc Ferrer i Guardia, el pedagog implicat en dos atemptats contra Alfons XIII. Alfons XIII! Què serà el següent? Acusar de masclisme en Pelai o a Ferran el Catòlic? Senyora, que vostè tenia al costat a Íñigo Errejón i no es va adonar de les seves qüestionables estratègies per lligar. I els de Podemos, ja no recorden el salaç màxim Juan Carlos Monedero?

No es tracta d'utilitzar els abusos sexuals com a munició contra l'enemic, sinó de preguntar-se per què entra en política gent tan impresentable. La política espanyola s'ha convertit en un fangar moral en el qual hi ha persones que han vist en la cosa pública una manera insuperable de lucrar-se o de millorar la seva vida sexual o ambdues. I amb aquestes persones, cap país pot seguir un camí raonable. Cal fer-les fora, tant és si diuen ser de dretes o d'esquerres, ja que cap nació suporta que dels seus assumptes s'encarreguin uns individus que només pensen a omplir-se la cartera i buidar els testicles.

I mentre continuem tenint els polítics que tenim, dubto molt que anem enlloc.