Segons el ministre Óscar Puente, la xarxa de Rodalies acaba de patir un ciberatac malèvol (amb la intenció de fer-lo quedar malament, s'entén).

Al català mitjà li sona a una nova excusa del senyor ministre per justificar la seva incompetència, que l'hauria de portar a presentar la dimissió si fos una persona decent (que no és el cas) en lloc del sicofanta major del regne, l'home per al qual Pedro Sánchez és “el puto amo” perquè sap anglès, una proesa que, pel que sembla, a ell el supera.

Fa l'efecte que, a Espanya, la dimissió dels polítics és una cosa que ni es contempla. Ni tan sols en casos d'incompetència transversal tan flagrants com la situació del nostre sistema ferroviari. Dimitir no és, en principi, una cosa deshonrosa. I davant dels desastres generalitzats, l'opinió pública té dret al fet que rodin caps.

En comptes de dimissions, se'ns ofereixen denigracions contra els que van governar abans, a vegades justificades davant dels atacs de l'oposició. Vegem els de Junts, que ara carreguen contra el PSC i s'obliden de tots els anys que van estar al comandament i no van aconseguir que res millorés perquè van desviar la seva atenció a ximpleries patriòtiques sense cap utilitat.

O de quan, per cobrar-se el suport al Govern de Sánchez, van colar en empreses estatals a alguns dels seus més prominents sequaços: Eduard Gràcia a Renfe, l'infame Mikimoto a TVE, el conspirador Ramon Tremosa a Aena…

El nacionalisme cuida els seus, i quan es perden les grans causes, s'intenta salvar a alguns dels seus més fidels servidors, que no mouen un dit en aquestes empreses estatals on els col·loquen i d'on aixequen un bon sou mentre segueixen queixant-se de la “puta Espanya” (visca la coherència!).

Després del 155, Junts esdevé agència de col·locació, començant per la parella del cap, a qui se li acaba de renovar el contracte del seu programa de televisió en anglès que no veu ningú. Això s'entén encara menys que el dels protegits d'àmbit nacional (o estatal), que és una cosa que obeeix a un clar xantatge.

Xantatge al qual Sánchez està sotmès si vol continuar protegint-nos del feixisme, però que no existeix en el cas d'Illa, qui ha decidit pel seu compte que a la senyora Marcela Sopor (perdó, Topor) cal continuar-li donant 6.000 euros de diners públics al mes fins al dia del judici.

Recordo al senyor Illa que, quan manaven els convergents, no malgastaven ni un euro en enemics de la Catalunya catalana. O és que s'ha oblidat de totes aquelles tertúlies televisives i radiofòniques en què no es colava un constitucionalista ni per casualitat? A què venen aquests miraments amb l'esposa d'un fugitiu de la justícia?

Sembla que aquesta gent que no feia presoners i que ens va portar al desastre, amb la complicitat pusil·lànime d'una gran part de la població, començant pels sociates, l'hem d'alimentar amb diners públics, que ja se sap que no són de ningú.

Tornant als trens. Aquí hi ha hagut deixadesa de responsabilitats. No s'ha invertit els diners necessaris per impedir accidents i descarrilaments. La pasta es va invertir en altres assumptes o en omplir-li les butxaques a algú (tornen a sonar els noms de Koldo i Ábalos entorn de l'actual desastre).

Els convergents, molt parlar, però van mirar cap a una altra banda mentre buscaven un bon futur als seus més distingits sequaços. Salvador Illa ha carregat el mort i s'emporta totes les bufetades dels que no van fer res.

Però, com diuen els americans, això era llavors i això és ara.