'Ícaro', l'altra versió dels fets

El llazisme en ple, inclòs el seu equip d'opinió sincronitzada, ha reaccionat amb indignació davant el documental d'Elena García Cedillo i Susana Alonso Ícaro, la semana en llamas, penjat (només fins al 31 de gener) a la plataforma d'streaming Filmin.

Ícaro explica la setmana de disturbis barcelonins que van seguir a les condemnes als líders del procés des del punt de vista dels policies enviats a controlar-los (dos d'ells, per cert, van estar a punt de morir apedregats i van haver de prejubilar-los).

No és un gran documental, però aconsegueix reproduir amb força versemblança (gràcies, en gran part, a les càmeres dels policies durant la revolta) aquells dies del 2019 en què Barcelona va semblar Beirut.

Les exigències dels processistes consisteixen, bàsicament, a deixar clar que només ells tenen dret a explicar-nos el que va passar, de manera que donar veu als policies sembla considerar-se una desagradable mostra d'intrusisme professional.

No en tenen prou amb haver-nos atabalat des de TV3 amb innombrables documentals de part, es tracta que l'altra part no pugui obrir la boca per donar la seva versió dels fets.

Pretensions exagerades per a un bàndol que va perdre la guerra (ells eren els que utilitzaven un llenguatge bèl·lic quan parlaven de “La batalla d'Urquinaona”), encara que ara, veient com controlen el president del Govern espanyol acorralat, sembli que la van guanyar.

Després d'imposar el seu relat on han pogut (amb la inestimable cooperació de la nostra televisió autonòmica), els llazis es queixen que hi hagi versions alternatives que, segons ells, no tenen dret a existir.

Si fossin tan democràtics com asseguren, haurien encaixat amb una mica més de dignitat un documental com el que avui ens ocupa, encara que només fos perquè una de les regles del periodisme és atendre sempre les dues versions de qualsevol història.

Però com que han decidit que la veritat només la tenen ells, s'han llançat a demonitzar un documental que només pretén donar veu a aquests polis que, com diria el difunt Pasolini, representaven la classe obrera en els tumults dels separatistes consentits i tots els àcrates de casa que es van apuntar a la gresca per poder trencar coses i cremar la ciutat.

Superada la primera fase, la de la indignació, ha calgut buscar responsables.

Els primers que han trobat són els caps de Filmin, als quals han vandalitzat les oficines després de donar-se de baixa com a subscriptors (alguns). Ho han tingut fàcil per intimidar perquè han tingut davant un executiu de Filmin, Jaume Ripoll, que, en comptes d'enviar-los a pastar fang i defensar el seu criteri, s'ha desfet en excuses que no venien al cas i ha vingut a dir que ho sent molt i que no tornarà a passar: un ferm candidat al premi Pusil·lànime Català de l'Any.

Ícaro, la semana en llamas es va fabricar el 2022 i només ara hem tingut notícies del producte. Que jo sàpiga, no s'ha emès en cap televisió d'àmbit nacional.

Ni tan sols a TVE, que estaria moralment obligada a fer-ho, però no ho ha fet perquè no s'enfadin els partits polítics separatistes que tenen a Pedro Sánchez agafat pels dallonses d'home profundament enamorat de la seva esposa.

Un cop més, l'Estat se la juga a les seves forces de l'ordre, a les quals no permet parlar ni a la televisió pública nacional perquè només les considera carn de canó muda que utilitzar com a forces de xoc en cas d'urgència.

Els fets que relata Ícaro van ser, com diuen alguns polis que van sobreviure a l'experiència, una explosió d'odi insòlita que no va acabar pitjor perquè Déu no va voler. Però sembla que ni això es pot dir a l'Espanya actual perquè els revoltats i els seus amics tenen la pell molt fina i s'ofenen.

És millor tirar endavant la bajanada de la pacificació i oblidar que aquest odi segueix ben viu en una part considerable de la població catalana i en el cor de tots els partits nacionalistes.