Que content va sortir de la Moncloa el beat Junqueras, sorprès potser que s'admetessin presidiaris a la seu de la presidència nacional (o estatal, segons ell).

Va sortir d'allà refulgent i aparentment convençut d'haver aconseguit una bona morterada per a Catalunya sense haver-la tret a ningú, atès que el seu finançament plurisingular, tan ben explicat per la ministra Montero, farà més rics a tots els espanyols i ajudarà una mica els catalans a resistir aquell espoli en què viuen instal·lats des de l'any del Senyor de 1714.

També Pedro Sánchez i Salvador Illa es mostren molt satisfets davant d'aquest acord que el més probable és que no es compleixi mai, però serveix perquè el Govern central aguanti uns mesos més al poder, que és l'únic que li interessa al senyor Sánchez, encara que ja no s'hi trobi motiu (serà que a alguns mandataris els agrada enormement, i de manera masoquista, allargar tot el possible la seva agonia).

Illa, per la seva banda, sembla l'oncle Gilito a punt de llançar sobre els seus conciutadans aquests 4.700 milions d'euros que ha aconseguit arrencar-li al centralisme, encara que hi ha la possibilitat més que evident que no arribin mai.

A part de Sánchez, Illa i el beat, a ningú li agrada el finançament singular (però per a tothom: la quadratura del cercle), que s'han tret aquests tres de la màniga. La dreta abomina de l'acord. Els independentistes de pedra picada asseguren que és una nova estafa com la que els blancs practicaven amb els indis a base de pedres de colors al llunyà Oest.

Fins i tot a ERC hi ha gent rebotada amb l'astúcia de l'Oriol el de les Cabres i convençuda que la pèrfida Espanya, com té per costum, no complirà els seus acords amb la terra catalana.

El PP ja ha dit que farà tot el possible per avortar el pla al llarg de tot el procés parlamentari, amb la previsible ajuda de Junts, que ja ha qualificat l'acord de presa de pèl, ja que tot el que no sigui una ganga com la dels bascos els sembla poc. Així doncs, a què ve tanta alegria al rostre del beat?

És comprensible que Illa es mostri satisfet, ja que deixa els de Junts com uns beneits capaços de deixar aquell païsot al qual tant estimen sense 4.700 milions. I molt més que ho estigui Sánchez, ja que amb aquesta promesa que potser no pot complir (una més, i què?) s'assegura una estoneta més d'estada a la Moncloa, ja que algú ha de protegir-nos del feixisme, i si no és ell, qui?

L'Oriol Junqueras s'ha marcat una bona operació de màrqueting, demostrant que ell sí que estima Catalunya, i no els de Junts, que, amb tal d'amargar-li la vida, són capaços de pispar-los una pasta maca als seus compatriotes. I als díscols del seu partit, ja els convencerà de com d'equivocats estan o els enviarà directament a galeres. A partir d'ara, el seu suport a l'Illa serà encara més entusiasta si és possible.

Això sí, que es prepari per al que vindrà després, quan el seu formidable acord amb el Govern central se'n vagi en orris perquè no és aprovat al parlament i els 4.700 quilos no ens arribin mai. S'incrementarà el soroll de sabres al seu partit i els dissidents, crescuts, se li tiraran al coll, que no és fàcil d'abastar (no l'han inclòs de miracle a la Taula del senglar), però amb diverses mans potser s'aconsegueix.

Aquí tots han posat en marxa el vell refrany Qui dia passa, any empeny. Una mica més d'aire per a Sánchez. L'aparença per a Illa que es deixa la pell per Catalunya. I una mica d'autobombo per al beat providencial, el presidiari reconvertit en un home sensat que ha rebaixat notablement les seves ànsies independentistes i es comporta com un íntegre funcionari espanyol.

Entre els tres, els ha sortit una barrabassada que potser llença a les escombraries un Govern del PP i Vox. Però, de moment, tot són somriures i autopalmades a l'esquena. Criatures…