Donald Trump inicia aquesta setmana el segon any del seu segon mandat presidencial. Ho fa més desfermat, més conscient del seu poder i menys disposat que mai a respectar les formes.

En el primer any, va reinstaurar el conflicte com a mètode de govern mitjançant una allau d'ordres executives, memoràndums i proclamacions que han remodelat l'administració federal.

Ja no estem davant de la provocació constant, sinó davant de la normalització del desordre autoritari, embolcallat en la retòrica d'“Amèrica primer”, que buida de contingut els principis liberals fundacionals. 

Els Estats Units entren així en un any decisiu. No podem oblidar el fort simbolisme del 2026: els 250 anys de la Declaració d'Independència. La paradoxa salta a la vista: la nació que va establir els límits al poder pot celebrar el seu aniversari sota un president decidit a eixamplar-lo fins al despotisme.

Les celebracions oficials sota el lema America250 prometen grandiositat patriòtica i el culte al líder. Trump va tornar a la Casa Blanca el 2025 impulsat pel ressentiment social, la desinformació sistemàtica i un Partit Republicà convertit en maquinària d'obediència personal.

El seu primer any deixa un balanç reconeixible: polítiques comercials erràtiques amb amenaces aranzelàries constants, deteriorament d'aliances globals, hostilitat cap a la independència judicial, purgues ideològiques a l'administració i un replegament internacional que ha debilitat l'entramat multilateral.

Trump no concep la democràcia com un sistema de contrapoders, sinó com la ratificació permanent de la seva voluntat. D'aquí el seu menyspreu per la premsa crítica, la seva obsessió amb la lleialtat personal i la seva tendència a presentar qualsevol límit com una conspiració esquerrana.

A aquest quadre s'hi sumen els dubtes sobre la seva salut mental.

No és un diagnòstic clínic, sinó una constatació cívica. Conductes que freguen la demència —grolleries gratuïtes, humiliacions públiques, ridiculitzacions infantils d'adversaris i aliats, decisions impulsives convertides en política d'Estat— suggereixen un deteriorament que confon crueltat amb lideratge i insult amb autenticitat.

Un factor extern pot ser decisiu el 2026: la resposta d'Europa al seu desig d'annexionar-se Grenlàndia. Si la UE opta per la resistència ferma, incloent-hi l'ús de l'instrument anticoacció, l'impacte sobre l'economia nord-americana seria considerable, encara que també patiríem els europeus.

Tristament, no queda més remei. L'alternativa és el vassallatge.

Aquí rau un punt feble del moviment MAGA: la seva base resisteix l'escàndol, però no una crisi econòmica prolongada. La caiguda de les borses aquesta setmana és un avançament del que pot succeir. El trumpisme està en el seu moment més perillós, però també més vulnerable.

Les batudes massives de l'ICE han provocat protestes i disturbis en nombroses ciutats, alimentant un esclat social que amenaça la pau civil. Les enquestes mostren un rebuig superior a l'aprovació i la seva base no s'expandeix.

Les eleccions de mig mandat, al novembre d'aquest any, seran el primer test decisiu: si l'oposició demòcrata trenca el control republicà del Congrés, Trump perdrà la impunitat legislativa i els contrapoders es reactivaran, sense descartar la possibilitat que acabés sent destituït.

Paradoxalment, l'esperança resideix en el mateix Trump: en la seva incapacitat per moderar-se i en la seva tendència a l'excés. Si continua així, toparà amb límits interns i externs que poden retroalimentar-se. Que aquest xoc arribi abans que el dany sigui irreversible és, de moment, l'única esperança raonable.