Xina, Aràbia Saudita, Espanya, Catalunya, Barcelona

Per diferents circumstàncies històriques, Espanya ha tingut i manté bones relacions amb Xina i Aràbia Saudita. Aquestes relacions sempre s'han vist reforçades per la presència de la monarquia espanyola.

En les circumstàncies actuals de la geopolítica mundial, amb una Unió Europea que no aconsegueix adoptar una posició comuna en el debat entre la Xina i els Estats Units, els diferents territoris que la integren estan prenent postures en què l'interès nacional prima per damunt del comunitari, especialment quan aquest darrer es percep com anquilosat i lent.

En aquesta situació, què fer?

Sectors socials i econòmics, frustrats i sorpresos davant l'actuació de l'actual Administració nord-americana, estan mirant cap a altres territoris per diversificar riscos. Més enllà de les consideracions ideològiques, un pragmatisme potser a curt termini, nascut de la por, s'està imposant en moltes capitals europees.

Europa sempre ha mirat per sobre l'espatlla la Xina i el món àrab des d'una suposada superioritat moral. A Espanya i Catalunya potser no arribem a aquest nivell, havent estat dels últims a ser admesos a la “classe” europea; potser per això la nostra actitud sempre ha estat més prudent, més modesta.

Les relacions amb la Xina i Àsia estan donant fruits després de molts anys de feina discreta, amb una comunitat xinesa molt sòlida al nostre país. La festa de l'Any Nou xinès és avui una realitat celebrada i apreciada per molta gent fora de la pròpia comunitat. Les inversions empresarials xineses a Espanya es perceben positivament, igual que en el seu dia ho van ser les japoneses i les alemanyes.

No oblidem els intensos llaços amb el Japó i Corea del Sud.

La relació amb la Xina anirà a més, sense oblidar ni abandonar les relacions amb els nostres aliats atlàntics. El món és avui més obert, més multilateral i més plurilateral.

Menciono també Aràbia Saudita perquè he tingut la sort de visitar Riad. De la mateixa manera que fa 30 anys molts no creien que la Xina pogués avançar tan ràpidament —i, tanmateix, ho va fer, començant amb la manufactura d'electrodomèstics i els famosos productes de “tot a 100”, fins a competir avui directament amb els Estats Units en tecnologia avançada—, quelcom similar està passant a l'Orient Mitjà.

La referència a Dubai, Qatar i Abu Dhabi, així com a les seves companyies aèries, marca tendència i constitueix l'avantguarda del gran “portaavions” que representa Aràbia Saudita per població (35 milions d'habitants, amb una edat mitjana de 30 anys), per recursos energètics i per capacitat econòmica. També ells estan emergint. Estan utilitzant el turisme com a palanca d'obertura social i econòmica i de diversificació productiva. Recordem el procés viscut a Espanya des dels anys 60 i 70 del segle passat: poden sorprendre'ns.

El 2034 seran amfitrions del Mundial de futbol. Recordem què van significar els Jocs Olímpics de Barcelona per a nosaltres, i els de Pequín per a la Xina i per al món. Comencem a mirar també Aràbia Saudita com un espai d'oportunitats —en àmbits culturals, socials i mediambientals—: hi ha molta més vida més enllà del petroli.

Seguim i acompanyem aquest procés; amb humilitat i realisme, pot ser-nos útil. Tenim molts actius humans destacats en aquests llocs. Certs apriorismes poden quedar caducs més aviat del que pensem. L'experiència de Barcelona, amb tots els seus èxits i dificultats, pot ser interessant de compartir. El nostre famós llegat pot ajudar-nos a explicar una història de transformació social i econòmica positiva.

Mirem les seves corbes demogràfiques, les seves ganes de créixer i d'aprendre.

És la història d'Espanya fa 50 anys, de la Xina fa 30 i, ara, també d'Aràbia Saudita. S'estan obrint. Tenir a la gran plana de Mesopotàmia un actor que generi estabilitat i prosperitat és fonamental per a la pau al món. No donem lliçons: compartim i expliquem el nostre model social amb convicció, però tinguem present que, si pretenem imposar-lo “a les braves”, correm el risc de quedar-nos sense res.