Durant dècades, moltes conductes avui considerades inacceptables van conviure amb l'aplaudiment, el talent i la genialitat sense massa preguntes incòmodes. El relat era senzill: si eres un geni, si venies entrades, discos, quadres o prestigi cultural, la resta s'invisibilitzava. S'escombrava sota la catifa. Es normalitzava. Es justificava.

Julio Iglesias, Plácido Domingo, Michael Jackson, Picasso o determinats fotògrafs espanyols i artistes consagrats comparteixen alguna cosa més que fama: tots formen part d'un temps en què el poder, el carisma i l'absència de contrapès convertien certes actituds en rumors, excessos o llegendes urbanes. No se'n parlava. O se'n parlava en veu baixa. I, sobretot, no passava res.

Avui l'escenari és un altre. I això, en molts sentits, és una bona notícia.

Visibilitzar era necessari, que avui es pugui parlar, denunciar, investigar i visibilitzar abusos de poder, violència sexual o comportaments èticament reprovables és un avanç social inqüestionable. Durant massa temps, les víctimes van carregar amb el silenci, la culpa i el descrèdit. Que ara tinguin veu i, en alguns casos, reparació és un progrés que no hauríem de relativitzar.

La cultura de la impunitat s'ha erosionat. I això és sa. Però tota evolució porta noves tensions.

De la visibilitat al linxament, el problema apareix quan passem de la visibilització al judici sumaríssim. De la investigació rigorosa al tribunal social permanent. De la denúncia legítima a la denigració viral.

Avui qualsevol pot opinar, acusar, sentenciar i condemnar en temps real. Sense context. Sense proves. Sense proporcionalitat. I, sovint, sense responsabilitat.

La reputació, aquest intangible que es construeix durant dècades, pot col·lapsar en hores. I no parlem només de figures històriques o artistes difunts, sinó de persones vives, amb famílies, equips, contractes i una vida més enllà del trending topic.

Aquí és on el debat es torna incòmode, però necessari: som capaços de sostenir dues idees alhora? Que hi ha conductes que han de sortir a la llum i que no tot s'hi val en el judici públic.

El cost reputacional existeix, i es pot mesurar: quan una reputació es veu greument danyada, l'impacte no és només simbòlic o emocional. És econòmic. Molt econòmic.

En la meva feina com a pèrit, elaboro informes pericials per quantificar aquest dany. Parlem de lucre cessant, ingressos que es deixen de percebre per cancel·lacions, rescissions de contractes, pèrdua d'oportunitats, i de cost emergent, despeses directes derivades de la crisi reputacional, defensa legal, comunicació de crisi, seguretat, suport psicològic, reestructuració professional.

No són xifres abstractes. Són conseqüències reals. Mesurables. Defensables davant d'un jutge.

La reputació no és un adorn. És un actiu estratègic. I després, què? Recuperar la normalitat.

Un altre aspecte poc visible és l'endemà. Quan el soroll baixa, però el dany roman. Quan el nom continua associat a una narrativa tòxica, encara que el context hagi canviat o els fets siguin més complexos del que el titular va permetre.

Aquí entra la feina silenciosa, tècnica i humana: ajudar una persona, o el seu entorn, a recuperar la normalitat reputacional, a reconstruir una identitat pública viable, a protegir la seva privacitat i la dels seus, i a tornar a viure sense estar permanentment a la defensiva.

No es tracta de blanquejar conductes ni d'esborrar responsabilitats. Es tracta de gestionar la realitat amb professionalitat, proporcionalitat i humanitat.

Ídols, monstres... o persones. Potser l'error de base ha estat sempre el mateix: col·locar els personatges públics en un pedestal o en una foguera, sense terme mitjà. Ídols perfectes o monstres irredimibles.

La maduresa social passa per una cosa més complexa: acceptar que el talent no immunitza, que l'èxit no justifica, però que el linxament tampoc repara. Que la justícia no és el mateix que l'escarni. I que la reputació, un cop destruïda, rarament es recompon sola.

Per això és clau comptar amb professionals que fa molts anys que treballen en aquests límits difusos entre veritat, percepció, dany i reparació. Persones que entenen l'impacte psicològic, social, econòmic i humà d'una crisi reputacional. I que saben que darrere de cada cas hi ha alguna cosa més que un nom famós: hi ha vides, històries i conseqüències.

El debat és sobre la taula. I convé abordar-lo amb menys soroll i més profunditat. Perquè demà, el focus pot girar. I ningú no està tan lluny del judici com creu.