Resistir, resistir, resistir, fins que…

El president del Govern ha avaluat i coneix perfectament les conseqüències polítiques de l'acord amb ERC sobre finançament autonòmic. No és difícil d'endevinar que el que s'ha pactat unilateralment amb el líder d'ERC té, per ara, poc recorregut.

D'altra banda, l'oposició dels seus socis de Govern a la proposta de bonificacions fiscals per beneficiar els propietaris que congelin els lloguers la fa inviable. El president ho sap.

La pregunta del milió… Quins són els motius que l'han portat a plantejar aquestes propostes? Per què a Sánchez no li importa fer-se el harakiri? Tira la tovallola? Protegeix l'únic poder autonòmic que li queda, Catalunya? Aprofita que el PP està desorientat i fora de joc a l'arena internacional?

L'acord de l'Administració Trump amb els col·laboradors més pròxims de Maduro enfonsa tota l'estratègia veneçolana del PP d'utilitzar la política internacional en la lluita domèstica i suposa una bombolla d'oxigen per al president que, sens dubte, sabrà instrumentalitzar-la.

Per completar l'escenari: Europa amenaçada a Groenlàndia.

Illa creu que el nou finançament autonòmic seria el "millor" de la democràcia

El PP no sap on ficar-se. Pedro Sánchez ha repetit en nombroses ocasions la consigna de resistir, resistir, resistir; però resistir per resistir no condueix enlloc. El seu Govern de coalició ha patit un gran desgast assetjat per escàndols i tensions internes, cosa que ens condueix a un horitzó electoral cada cop més proper a l'estiu o la tardor d'enguany.

El president, conscient que el seu temps al capdavant del Govern s'esgota, avalua amb deteniment el moment de convocar eleccions generals. Públicament, ha descartat avançar les urnes i ha defensat la seva voluntat de continuar governant malgrat les dificultats, afirmant que “és un honor governar fins i tot sota aquestes circumstàncies”. Tanmateix, la realitat política és menys optimista que els seus discursos.

El recent acord amb ERC sobre un nou model de finançament autonòmic significa, no només un important increment de recursos per a Catalunya (al voltant de 4.700 milions addicionals), sinó que seria positiu per a altres comunitats governades pels populars, com Andalusia o València. Suposa un intent seriós d'actualitzar el finançament autonòmic i introdueix millores objectives: més recursos, més capacitat de gestió i més marge per alleujar pressió fiscal o reforçar serveis.

L'acord ha desfermat un rebuig i una allau de crítiques des de la majoria de les CC.AA. de l'Estat.

Romero crida les CCAA a aprofitar els 21.000 milions del nou model

Junts –obeint els dictats del seu cap Puigdemont–, el rebutja i la seva estratègia de confrontació no li permet cap acord amb l'Estat "depredador". Sectors d'ERC contraris a Junqueras ho consideren negatiu, ja que no acaba amb l'“espoli fiscal”. El Partit Popular, majoritari de l'oposició, el denuncia argumentant que genera “desigualtat” i és una traïdoria al principi de solidaritat interterritorial; fins i tot s'han reclamat intervencions del Consell de Política Fiscal i Financera i possibles accions legals.

El president és molt conscient que l'aprovació d'aquest acord al Congrés no està garantida. Si no aconsegueix la majoria que requereix, quedarà com un gest simbòlic —o una claudicació política— més que com una reforma efectiva. Sánchez, lluny de ser aliè a aquesta anàlisi, coneix molt bé les conseqüències polítiques que podrien derivar-se d'aquest acord, des del desgast dins del seu propi electorat, fins a un impuls de la dreta a les properes eleccions autonòmiques.

Tanmateix, continua movent-se a la vora de l'abisme, intenta aprovar modificacions fiscals que afavoreixin els propietaris que congelin els lloguers, cosa que ha provocat una profunda confrontació amb el seu soci de govern. Continua l'embolic; sens dubte, al president li va la marxa.

Què pretén el president proposant lleis que sap que no tenen cap recorregut? Quina és la seva estratègia per intentar continuar com si no passés res?

Montero acusa el PP de respondre al finançament amb un document "sense números"

És cert que Sánchez està intentant consolidar la posició de Salvador Illa a Catalunya, on el PSC governa amb suports de l'independentisme moderat. Però, al mateix temps, desferma tot tipus de crítiques fins i tot dins de la seva organització, proporcionant arguments al PP per poder acusar-lo d'“insolidaritat” en la distribució territorial i que és ERC qui decideix el finançament de totes les comunitats espanyoles.

Un element a considerar és que, en aquests moments, el PP viu els seus propis problemes de lideratge i coherència política, amb Núñez Feijóo intentant reorientar el seu partit després d'un any complicat i crítiques severes des de dins de la seva pròpia base. El president podria estar pensant en convocar eleccions que obligarien el PP a clarificar quines són les seves propostes, cosa que li podria donar l'oportunitat de captar l'electorat moderat preocupat per l'escorament del PP cap a la dreta extrema.

Tanmateix, a ningú se li escapa que Vox és el gran beneficiat de la situació actual.

Sánchez continua pensant que agitar la por al que representa Vox li podria ser útil per treure el votant socialista de l'abstenció i, al mateix temps, atreure el vot centrista presentant el PSOE com a garant d'una certa estabilitat institucional, davant d'un PP inestable, ple de contradiccions i desorientat.

En definitiva, Sánchez no tira la tovallola, però és conscient que el marge s'estreny. Les seves atrevides propostes podrien ser una jugada política agosarada, una més, per intentar convertir aquesta pressió en una nova maniobra tàctica orientada cap a un avançament electoral en el moment que consideri més propici per al PSOE.