Wagner il·lumina Barcelona

Quina nit la del passat dilluns! Barcelona va tornar a ser notícia internacional. L'excitació es notava als passadissos del Gran Teatre del Liceu. Alguna cosa excepcional estava a punt de succeir. Anàvem a assistir al debut mundial en el paper d'Isolda de la millor soprano dramàtica actual, la jove noruega Lise Davidsen.

Va escollir cantar al nostre teatre, i només això ja ens va omplir d'orgull, sense patriotisme ni faules. Va ser un èxit. La qualitat de totes les veus, a més de la mestria de la directora d'orquestra, va portar el teatre al seu zenit. Per primera vegada en anys, no vaig veure ningú sortir corrents de la platea. Barcelona, vaig pensar, torna a l'excel·lència.

Un bon amic català, un d'aquells que sempre et cuiden, em va oferir una entrada "del" Tristan und Isolde. Vaig sortir corrents de Madrid, a buscar un tren que em deixés a la meva ciutat natal abans de les 18.30, quan s'aixecava el teló. El poema musical de Richard Wagner, una droga addictiva, dura quatre hores i trenta-cinc minuts. Curt em va semblar.

És el que passa quan una cosa és gairebé perfecta. “No temis la perfecció, mai l'assoliràs”, va dir Salvador Dalí. Poc va importar que la producció minimalista de Bárbara Lluch, neta de Núria Espert, fos un déjà-vu amb massa llumetes i confetis caient del cel. Les veus, ben triades, i la potent direcció de Susanna Mälkki permetien tancar els ulls i escoltar.

S'ha comentat molt que eren tres les dones al capdavant d'aquest Wagner tan esperat. Personalment, m'importa poc el sexe o la nacionalitat de qui dirigeixi, produeixi o canti… si ho fa bé. Però aquí els deixo el detall políticament correcte.

No hi ha gaires urbs que aspirin i aconsegueixin estar a la primera línia de l'excel·lència i la innovació. Poques arriben a aquest Nirvana. Va passar a Barcelona, durant aquella Catalunya del XIX que va fer la revolució industrial gairebé al mateix temps que el Regne Unit; i en alguna altra ocasió, com a les Olimpíades de 1992.

El Liceu es va iniciar amb inversions privades de la burgesia barcelonina, sense ajudes públiques ni voluntats reials. La primera òpera de Wagner, però, va arribar abans. Va ser Lohengrin, posada en escena pel Teatre Principal. Des de llavors, la ciutat es va convertir en un dels temples de la música postromàntica, tan addictiva per a qui la prova.

Després de dècades de sopor dels seixanta als vuitanta, seguides del paorós incendi del teatre de les Rambles, es va decidir tornar a edificar al mateix lloc i amb el suport de totes les Administracions, a més de bancs, caixes i empresaris. La decisió suggereix el que les ciutats poden fer si tots treballen a una. És l'aposta o la decadència.

Després de la crisi econòmica mundial, el procés caïnita i interminable i la sortida de les empreses, dubtava que el Liceu tornés a ser el que va ser. La política ho cobria tot, oficines, llotges i escenari. Posaven i treien directors als teatres, espantaven els mecenes i allunyaven el talent. Fa ja temps, en arribar a una funció que ni recordo, un d'aquests directors va sortir a saludar-me. Durant vint llargs minuts, em va explicar “l'impressionant”... nombre de camions que aquella setmana havien entrat al Teatre.

El passat dilluns, al teatre de les Rambles, només vaig trobar somriures. “Avui, sí, avui gaudiràs”, em va dir un gran periodista esportiu de TV3 que, en la seva segona vida, tornarà com a crític d'òpera. “Ja tinc quatre entrades per a diferents funcions”, em va confessar una altra liceista de tota la vida amb qui cal parlar abans d'opinar.

És molt car, elitista i només per a uns pocs, addueixen aquells que ni tan sols han intentat seure a escoltar. Mentida. Es poden obtenir entrades per molt menys del que costa un seient a qualsevol estadi de futbol. I pot ser un record per a tota la vida. Aquest ho va ser.

El meu besavi, Frédérique Lherme, francès i soldador, assegurava haver estat al Liceu el 8 de novembre de 1899, quan els catalans van poder veure per primera vegada Tristan und Isolde. Ara em toca a mi. Quan la funció va acabar, vaig pujar les Rambles entre obres i pensant: “Jo vaig viure el debut mundial de Davidsen amb Isolda”.