Breu tractat de teologia i finançament autonòmic

Tenen raó, i alhora s'equivoquen, aquells que pensen, en la seva infinita candidesa o per la seva inexperiència, que el nou front de guerra i desgast obert des de la Moncloa per intentar allargar tant com sigui possible aquesta legislatura que va néixer per obscens interessos fenicis i el dia que acabi ens deixarà com a herència un deteriorament institucional majúscul i durador, es pot apaivagar o apagar amb un bondadós procés d'evangelització que expliqui als ateus els avantatges de creure en Déu.

Quan Salvador Illa, la investidura del qual va tirar endavant a canvi que el PSC assumís una part notable de l'agenda independentista i l'administrés, en la seva condició de regent, fins que torni a treure el cap per l'horitzó el lluminós sol de la pàtria –per descomptat imaginària– i es produeixi aquella missa sacra en què el poder retornarà de manera natural a mans de qui sempre ha encarnat el comandament, ens va explicar que, com a cristià, creia en la transcendència, ningú no es podia imaginar que la política es convertiria en una sessió (insuportable) de catequesi.

Amb tota la raó, el nostre admirat Chesterton sostenia que la justificació de l'existència de l'Església no rau en el fet que els seus fills incorrin en el pecat, sinó que pren tot el seu sentit justament perquè ho fan sense parar. Algú ha de perdonar i absoldre les seves faltes si hi ha una confessió sincera, el necessari ferm propòsit d'esmena i el corresponent acte de contrició fins que les tornin a cometre.

El mateix passa amb el nou sistema de finançament autonòmic, el catecisme del qual ha estat escrit –sota la il·luminació de l'Esperit (Non)Sant– per Sor Junqueras, un altre catòlic professional, i la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, a qui li agrada recordar que abans de fer-se del PSOE –“ho miro pel forat d'un ral”– va militar a les Joventuts Comunistes (“pero fue por amor”, com deia una cançó que Perales va compondre per a Mocedades abans que es rebategessin com a El Consorcio per motius que és millor no explicar) i, molt abans, al Moviment Juvenil d'Acció Catòlica de Sevilla i a les files de la Germandat Obrera d'Acció Catòlica del seu barri, Triana.

Sembla mentida que amb aquests dos alts teòlegs, de solvència tan contrastada, ampli domini dels llatins i un coneixement oceànic de les qüestions fiscals i tributàries ningú –excepte una part d'ERC i el president de la Generalitat– estigui content amb aquest xai de cos present (minvat per a uns, immerescut per a altres) que volen servir-nos en l'últim sopar de la Santa Constitució, que serà crucificada al Gòlgota sense necessitat de derogació, per la via dels fets consumats.

El nou model de repartiment dels fons de les autonomies, sobre el qual només ha opinat ERC, que ni tan sols representa Sant Jaume, encara que hagi situat al seu seient el regent del PSC, exigeix, en efecte, un absolut i categòric acte de fe. Una confiança cega. Un optimisme colossal. I un gust absolut per les falòrnies. En efecte: per sentir el mateix xivarri que Illa, perquè ni tan sols el beat Junqueras mostra tantíssim goig, cal tenir moltíssima confiança en els miracles i una devoció a prova de qualsevol empirisme.

La ministra Montero s'ha cuidat de no ensenyar els números del nou sistema –“això correspon fer-ho a cada comunitat autònoma”– ni, per descomptat, els mostra per territori. No és difícil endevinar-ne la raó: el dimoni i els detalls. El seu discurs anuncia la quadratura del cercle, cosa que no deixa de tenir el seu mèrit: “Res per aquí, res per allà. Voilà!: diners per a tothom i, com deia la cançó de Mecano, “algo de comer””. Tutti felici.

Passa, però, que només cal saber fer certs càlculs –el sistema no és tan complex com sembla, sinó voluntàriament fosc perquè ningú l'entengui del tot i l'atracament no es percebi tant– una projecció prudent assenyala que les comunitats que més recursos obtindran en el nou repartiment seran València, Catalunya i, en tercer lloc, Andalusia, amb la paradoxa, en què es basen totes les mitges veritats de la ministra Montero, que les dues primeres tenen molta menys població que la tercera i, tanmateix, són les que obtindrien un superàvit financer molt per sobre de la mitjana.

Com és possible un miracle semblant? Perquè Déu existeix i la transcendència espiritual ha adoptat la forma (sagrada) d'un fet aritmètic. A veure qui ho discuteix. Davant la incapacitat general, els portaveus a sou, els periodistes indocumentats, els tertulians setciències i els acadèmics amb ànsies de prosperar –en definitiva: els propagandistes tots– repeteixen sense aturador ni descans l'argumentari dels seus respectius senyorets, sabent que ningú no podrà desmentir les seves mentides o demostrar la seva ignorància perquè, en el fons, ningú sap ben bé de què dimonis parlem. El que tothom té clar és l'obligació de defensar –o condemnar– la major per agradar a la seva clientela. És el que hi ha.

El sarcasme arriba al seu cim amb la discussió (bizantina) sobre el principi d'ordinalitat, formulat com si fos el misteri de la Santíssima Trinitat, quan es resumeix de la manera següent. Les autonomies en el territori de les quals es recapten més impostos, bé perquè són dinàmiques econòmicament, bé perquè compten amb un cert avantatge històric –la cultura industrial, en el cas de Catalunya– o són seu fiscal de grans companyies i empreses –el cas de Madrid, a causa de la capitalitat i d'una política de pressió fiscal que des de la Moncloa i determinats sectors empresarials de Barcelona es vol prohibir, en una colossal incoherència que, d'una banda, defensa la sobirania tributària (si els beneficia) i de l'altra parla de dumping fiscal (si els perjudica)– no podran rebre menys d'aquesta mateixa recaptació en recursos estatals.

La quota no s'ha oblidat ni descartat. Només s'ha dilatat. L'ordinalitat no és sinó un primer pas cap al concert català –exigit per Junts i que ERC ha entès que és millor tancar en fase posterior, sigui en aquesta o en una futura legislatura– i que, en cas de ser aprovat, deixaria sense capacitat qualsevol Govern per mantenir les polítiques de cohesió social. L'ordinalitat n'és el preludi, ja que condemna les zones d'Espanya amb menys renda –Extremadura o Andalusia, sobretot– a finançar els seus serveis públics (sanitat, educació i dependència) amb menys recursos o a apujar els impostos fins a fregar el confiscatori, donada l'asimetria de les rendes familiars i empresarials.

Admetre que l'ordinalitat es complirà per a Catalunya, però no en altres autonomies entra dins del sadisme. N'hi ha prou amb acceptar-la en un lloc –parlem de la segona economia del país– perquè els seus efectes contaminin sense remei tot el sistema, en topar la redistribució social de les rendes públiques i dificultar la convergència entre territoris. Qui dubta, com deia Santiago Rusiñol, és carn de Purgatori. Pot ser. Però cal ser no ja el Papa, sinó Déu per creure's el miracle dels pans i els peixos del finançament autonòmic. Estan vostès advertits, estimats indígenes. No us cregueu niente.