Vaig conèixer en Juan Soto Ivars a la presentació a Figueres del seu llibre La casa del ahorcado, allà el juny de 2021. Aleshores, jo el seguia a Facebook i em semblava un tipus espontani en el tracte, amb una inusitada bona encaixada per a les crítiques, però he de reconèixer que les seves opinions sobre la realitat sociopolítica catalana durant els anys durs del procés sovint em desconcertaven. Tanmateix, això no va enterbolir el meu interès per anar-lo a veure.

L'acte el presentava l'exconseller Santi Vila. I hi vaig anar sense la més mínima intenció de participar en el torn de preguntes. Però, després de les paraules de Vila, Soto Ivars, en començar la seva intervenció, va fer un comentari que va despertar en el meu interior una certa incandescència: no podia deixar passar l'oportunitat de preguntar-li alguna cosa important. Al mateix temps dubtava, perquè sabia que la pregunta era controvertida i el públic era el que era.

Quan es va obrir el torn de preguntes, després de dues o tres intervencions, em vaig armar de valor i vaig preguntar a Soto Ivars —tenint en compte el seu comentari inicial i que el seu llibre abordava el tema del tabú a Occident— si no creia que l'ús del castellà a Catalunya, en certs contextos, suposava un tabú.

Diversos caps es van girar per mirar-me. Soto Ivars va estar àgil en la resposta. Va intervenir Santi Vila per intentar convèncer-me que Puigdemont promocionava la literatura en castellà. Vaig refutar el seu intent al·ludint a una anècdota que acabava de llegir a les primeres pàgines del llibre de Sergio Vila-Sanjuán Otra Cataluña. I el diàleg es va tancar de manera cordial.

Quan em vaig acostar a la taula que hi havia a l'entrada de la sala per comprar el llibre, la llibretera que em va atendre em va mirar fixament i em va dir: “Ah, tu ets el de la pregunta”. Llibre en mà, em vaig encaminar on era Soto Ivars perquè me'l signés. I un cop davant d'ell, em va mirar i em va dir: “Escolta, molt bona la teva pregunta”.

És a dir, considerant el context, considerant que la meva pregunta partia de la referència a un comentari seu, considerant, també, la hipertrofiada vanitat de molts escriptors, Soto Ivars podia haver interpretat la meva pregunta com un intent de deixar-lo en evidència i, per tant, com una ofensa. I no només no s'ho va prendre malament, sinó que em va reconèixer el mèrit.

Recordo que em va preguntar si era català. Li vaig dir que sí, que tenia històries per avorrir i que algunes d'elles les havia recollit en un llibre que acabava de publicar. Com que m'havia mogut més una voluntat exemplificadora que interessada, vaig quedar molt sorprès quan em va dir que li escrivís per quedar i que, quan ens veiéssim, li portés el meu llibre.

Ens vam trobar al cap d'unes setmanes i vam estar diverses hores parlant. I hi va haver una cosa que em va cridar molt l'atenció: semblava com si Soto Ivars mai volgués tenir raó. Em preguntava interessat pel meu dia a dia, escoltava atent, feia algun comentari, explicava alguna anècdota, desenvolupava els seus arguments, reconeixia errors pel que fa a l'assumpte català, sempre amb la serenitat de qui, sobretot, vol conèixer i aprendre. A més, va pagar les birres que vam prendre: “Què menys, ja que m'has portat el llibre”.

Això va desembocar en l'entrevista que em va fer per a El Confidencial, publicada l'11 de setembre d'aquell any, i que es va colar entre el més llegit del diari aquell dia. Crec que vaig vendre força llibres gràcies a aquella entrevista. També vaig rebre incomptables insults, és cert, però segueixo estant molt agraït per l'empenta que va suposar.

Només ens hem tornat a veure una vegada des de llavors, quan va presentar a Barcelona el llibre La razón en marcha, de Félix Ovejero i Julio Valdeón. Vam tenir temps de xerrar una estona a la barra d'un bar o restaurant on diversos dels assistents vam anar a fer una copa. Em va dir que s'alegrava de veure'm. Em va comentar alguna cosa sobre l'escolarització del seu fill gran, un detall del qual ja m'havia parlat en la nostra anterior xerrada. I em vaig fixar en el seu aspecte una mica deixat: acabava de dir a la presentació —mentre s'espolsava els pantalons— que disculpéssim el seu aspecte, que havia arribat directament del parc de jugar amb el seu fill.

I aquest és el Soto Ivars que jo conec. El que reacciona amb magnanimitat a un comentari que podia haver pres com a ofensiu, el que s'interessa pel llibre d'un desconegut i l'ajuda a promocionar-lo, el que acudeix a la presentació d'un llibre amb els pantalons plens de pols perquè ha estat jugant al parc amb el seu fill petit.

No escric aquest article ni tan sols per defensar el seu dret a escriure sobre qualsevol tema, per incòmode que resulti a determinat lobby. L'escric després de veure la periodista Laura Fa, a TikTok, amb la cara caragolada pel menyspreu, tractant-lo de misogin, comparant-lo amb els membres del Ku Klux Klan, caricaturitzant-lo com un bàrbar que fa “uh, uh, uh” i es grata un ou cada vegada que opina sobre el feminisme.

No, aquest article no és una defensa de la llibertat d'expressió. És una defensa de l'home, en la seva primera accepció.

I també en la segona, per què no.