Quan ens veiem?

Diumenge passat vaig llegir un reportatge a La Vanguardia sobre un tema que fa temps que em preocupa: la manca de temps per veure els meus amics.

“—Sopem la setmana que ve?”. “—Ho tinc complicat, dilluns he quedat amb la parella, dimecres tinc el curs d'escriptura i dijous, teatre”, podria ser la resposta habitual del meu amic Juanjo, que viu a Sarrià, a 25 minuts en cotxe d'on jo visc (en transport públic trigaria el doble).

Això ens deixaria de marge dimarts, el dia que tinc classe de ioga, a Vilassar, o divendres, que jo potser ja tinc un sopar. Impossible, doncs. Decidim posposar la nostra cita per a la setmana següent, un dijous, per sopar al nostre restaurant preferit, un local de creps al carrer Saragossa. 

Per descomptat, seré jo qui baixi en cotxe a Barcelona des del Maresme, perquè els meus amics urbanites no surten de la ciutat ni en somnis. El sopar consistirà en un agradable check-up de les nostres vides —amors, feina, família— i ens acomiadarem amb una abraçada i amb la certesa que ens tornarem a veure d'aquí dos o tres mesos al mateix restaurant. 

“Moltes de les meves amistats s'han reduït a això, a veure'ns un cop cada tres mesos per sopar i posar-nos al dia de les nostres vides”, em vaig queixar al meu amic Lorenzo, veí de Sant Antoni, l'última vegada que ens vam veure per sopar. 

Amb el Lorenzo i la seva dona, com que tenen nens de l'edat del meu fill, a vegades ens veiem per fer junts alguna activitat familiar, una visita a un museu, al cinema, a un parc, a un festival infantil… cosa que ens permet gaudir una mica més del temps compartit “fent alguna cosa junts” més enllà de menjar o sopar.

El mateix amb les meves companyes d'esport, Vanessa, Àngela, Míriam, Maria... amb qui a més de parlar de les nostres vides compartim una bona estona fent esquats, flexions, un partit de tenis o corrent per la muntanya amb els gossos.

Els nens no es relacionen amb els seus amics quedant per sopar. Ho fan jugant, fent esport, ideant entremaliadures. Per què nosaltres ja no?

“Molts adults prescindeixen de les trobades despreocupades i els jocs imaginatius que fan que les amistats juvenils siguin tan vibrants. Encara que les amistats evolucionen de manera natural a mesura que creixem, no han de perdre aquesta vitalitat. Continuar adoptant un enfocament infantil de l'amistat a l'edat adulta pot enfortir i allargar els vincles”, observa Rainha Cohen, periodista de The Atlantic i autora d'un llibre sobre la importància de l'amistat. 

Segons Cohen, quedar amb amics només per sopar o prendre un cafè i posar-se al dia —l'anomenada check-up culture— pot resultar avorrit, i defensa que la veritable amistat es cultiva mitjançant sessions d'oci en un espai compartit, la qual cosa suposa deixar de ser productius amb el nostre temps i sacrificar activitats pensades només per a nosaltres mateixos. 

“El fenomen de la globalització, generador de ciutadans del món, encén i beu al mateix temps de la cultura del desarrelament, aquella que evita arrelar i incita les persones a centrar-se, per exemple, en la seva carrera professional, en l'autocura, en cultivar una projecció pública a les xarxes socials i construir una marca pròpia”, escriu Marta Montojo a La Vanguardia. 

“És una cultura que pot esdevenir un mode de vida més individualista, enfocat en un mateix i no tant en els amics”, afegeix, lamentant que la globalització hagi afectat dos factors clau per cultivar l'amistat: el temps i la proximitat. 

La gentrificació de les ciutats, per exemple, ens força a tots a buscar habitatge i feina allà on ens ho podem permetre, convertint-se en un desencadenant d'allunyaments físics que impossibiliten mantenir “les amistats del barri”.

Però hi ha esperança. La meva amiga Maria i jo hem decidit substituir les nostres trobades mensuals per dinar per classe de barré i passejades sense rumb. Volem deixar de tenir “agendes Obama”, com bromegem sempre amb les de la universitat quan ens resulta impossible trobar un dia que ens vagi bé quedar a totes.

“Vivim en un món que va massa de pressa, on els pocs espais que ens deixem lliures queden sempre plens. Per això, els adults acaben programant l'amistat per 'obligar-se a mantenir-la'. No perquè vulguin convertir-la en una tasca més, sinó perquè, si no ho fessin, desapareixeria del tot”, opina Sylvie Pérez, psicòloga i col·laboradora de la UOC, en un article recent a Público.es. 

Però aquesta necessitat de programar les trobades té un efecte col·lateral: “Confondre comunicar les coses amb compartir de veritat. Compartim el que hem fet, no vivim estar fent”, afegeix Pérez.

“El que abans era una experiència conjunta: un sopar, una caminada, una tarda sense propòsit… se substitueix per una narració: ens expliquem la vida en lloc de viure-la junts”.

Feliç any nou!