Quan era petit em parava cada dia en una papereria que hi havia al costat de casa per fullejar la portada dels diaris esportius a l'expositor que hi havia fora del local. A vegades no només donava una ullada a les portades, sinó que fullejava la publicació amb certa atenció, cosa que havia provocat, en més d'una ocasió, que el propietari em llancés una mirada fulminant o, fins i tot, em renyés.

Les portades que més il·lusió em feien eren les que anticipaven algun fitxatge. Era llavors –o després d'un gran partit o títol del Reial Madrid– quan demanava als meus pares 90 o 100 pessetes per comprar el diari. Estava advertit que només podia comprar-lo en ocasions especials, així que havia de triar bé quan fer-ho: per això a vegades fullejava els exemplars, per assegurar-me que el que s'anunciava a la portada tenia un cert desenvolupament a les pàgines interiors. I després els rellegia una vegada i una altra.

A la primavera de 1991, quan el Madrid ja no tenia gairebé opcions de lluitar per la Lliga després d'haver-ne guanyat cinc de consecutives, vaig veure anunciat al diari As el fitxatge imminent de Juan Eduardo Esnáider. Es tractava d'un davanter argentí de 18 anys, una de les majors promeses del futbol mundial, segons la notícia. Recordo que em va cridar l'atenció el club de procedència: el Ferro Carril Oeste. I recordo que a la foto que il·lustrava la notícia sortia el jugador donant un toc de pilota amb la cama a mitjana altura.

Però hi ha un detall d'aquella portada que resplendeix en la meva memòria i que potser explica l'afecte que vaig agafar a Esnáider des d'aquell primer moment. Quan vaig arribar a casa amb el diari, el vaig ensenyar al meu pare. El meu pare, tot i ser aficionat al futbol i madridista, mai es mostrava massa efusiu quan li ensenyava alguna portada o li comentava alguna notícia sobre el Reial Madrid.

Eren els seus dos germans homes, els meus tiets Manolo i Pedro, en qui jo notava la meva mateixa pulsió. El meu pare, en canvi, sempre intentava temperar la passió amb què jo ho vivia tot. Aquell dia, però, quan li vaig ensenyar la portada, el meu pare va somriure, es va fregar les mans amb vehemència –el gest que feia quan estava content– i va dir: “Ara sí que tornarem a guanyar cinc lligues seguides”.

Ni la profecia es va complir ni Juan Eduardo Esnáider va arribar mai a triomfar al Reial Madrid, on va passar tot just tres temporades, en dues etapes, sense arribar mai a tenir un paper rellevant. Però sí que va tenir èxit al Saragossa o a l'Atlètic de Madrid. I jo em vaig alegrar de cadascun dels seus gols i de cadascun dels seus triomfs, perquè hi ha jugadors als quals un se sent vinculat més enllà dels colors.

Hi ha un aspecte que sempre em va cridar l'atenció de la seva personalitat: Esnáider gairebé mai somreia. El recordo seriós i introvertit en la seva presentació, quan va dir que ell no arribava al Madrid per jugar, sinó per aprendre. El recordo seriós i gesticulant en un partit que va jugar a Palamós amb el filial del Reial Madrid i que el meu pare ens va portar a veure al camp. I el recordo seriós i desafiant en la celebració del seu gran gol a la final de la Recopa que va guanyar amb el Saragossa.

Mentre escrivia aquest article, vaig buscar fotos i vídeos d'Esnáider i en molts d'ells sortia somrient, però en la meva memòria va quedar gravat el record d'un tipus seriós que al camp a vegades entrava en estat d'incandescència. Sempre m'han agradat els jugadors amb caràcter, però en el cas d'Esnáider recordo pensar que m'hauria agradat veure'l somriure més.

I, després de tants anys, fa unes setmanes, durant l'entrevista que li va fer Josep Pedrerol al seu programa El Cafelito, per fi vaig veure somriure Esnáider com m'hauria agradat veure'l somriure a la meva infància. Per fi un somriure net i lluminós, sense contenció, sense contrapès, sense matisos. Tan net, lluminós i incontenible com colpidor.

“Només una vegada va ser dura amb mi la vida”, va dir quan va començar a somriure. I el somriure va assolir la seva màxima puresa quan va parlar del seu fill Fernando, de quan jugava al Getafe de central, tot i que, segons ell, era molt dolent tècnicament. I, tot i això, competia. “Un gran nano”, va dir. I, en continuar, se li van trencar momentàniament el somriure i la veu: “El trobo molt a faltar”.

Fernando, un dels fills d'Esnáider, va morir amb 17 anys. Cap pare pot superar això, com ell mateix va dir: “Tots els dies són durs”. És probable que el seu somriure contingués tota la tristesa del món. I per això, precisament, va ser tan pur, perquè tota la tristesa del món no pot ser sinó l'anvers d'un amor immensurable.

Mai vaig veure somriure Esnáider com quan va parlar del seu fill Fernando. I ara sé per què: perquè el que va omplir la vida d'Esnáider no van ser els seus gols o els seus títols, sinó els seus fills, la seva família. I és que un no comprèn la vida en tota la seva meravellosa i dolorosa complexitat fins que té fills. Aquest és el veritable triomf.