En el seu discurs del passat 26 de desembre, fent balanç de la situació política a Catalunya, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va subratllar la importància que en aquest any que acabem d'estrenar –en fi, l'acabem d'“estrenar” si no es confirmen les pors, més que plausibles, de Ramón de España, i ens hagin colat de matuta un any ja usat— Puigdemont pugui tornar a Catalunya i Oriol Junqueras deixi d'estar inhabilitat i pugui concórrer a les pròximes eleccions. És el que ell anomena "amnistia plena".

Entenc que Illa no parla a la lleugera, abans de dir-ho ho haurà consultat amb el seu cap i col·lega, el president del Govern, Pedro Sánchez. El qual li haurà donat unes garanties, encara que tractant-se d'ell seran només més o menys fiables. 

No podem deixar de recordar que abans de les eleccions generals que va perdre, però després de les quals va poder formar govern amb el suport de postetarres, comunistes i separatistes bascos i catalans, Sánchez va dir a la televisió que no concediria l'amnistia, “perquè a més és il·legal, aquí i a tot Europa”, va retreure al PP que se'ls hagués escapat Puigdemont i es va comprometre a portar-lo a Espanya perquè retés comptes dels seus fets de l'any 2017 davant la justícia. 

El retorn efectiu de Puigdemont i l'aixecament de la inhabilitació d'Oriol Junqueras, perquè pugui concórrer a les eleccions, serviran per a diverses coses: en primer lloc, serviran per perfilar amb nitidesa diàfana la silueta del president del Govern, és a dir, perquè es vegi clarament la mena de relació… diguem-ne “especial” o “molt creativa” que manté amb el valor de la paraula donada.

En segon lloc, el retorn de Puigdemont facilitarà extraordinàriament la governabilitat d'Espanya, farà més fluides les comunicacions entre els dirigents, ja que el veritable president, el que dona el vistiplau a les iniciatives polítiques del Govern o les cancel·la no és altre que en Putxi.

Sí, té conya la cosa, però si tens algun dubte sobre això aquí tens el ministre d'Afers Exteriors, que en aquests moments de tremenda preocupació europea per diverses qüestions de vida o mort –entre elles Ucraïna i Rússia, o els plans de Mr. Trump per apoderar-se de Groenlàndia, amb la “legitimitat” que li dona a l'atropellament la seva naturalesa d'“assumpte de seguretat nacional”— pelegrina a Brussel·les de despatx en despatx implorant l'oficialitat del català, el basc i el gallec per apaivagar en Putxi. Amb el previsible malestar dels alts funcionaris. 

Quan Puigdemont estigui totalment legalitzat i de tornada a Barcelona, serà molt més fàcil que el senyor Sánchez acordi directament amb ell les polítiques a seguir, i saber què se li ofereix, i seguir les seves instruccions, ja sense necessitat de recórrer, com ha fet fins ara, a intermediaris Cerdans, ni Zapateros, ni visitants emmascarats de mitjanit, ni a trucades telefòniques a llarga distància, que sempre corren el perill de ser interceptades i publicades –el Mossad el té enfilat--.

Proximitat i acostament entre els que a Espanya tallen el bacallà, és a dir Sánchez i Puigdemont. L'AVE salva la distància entre Madrid i Barcelona en tres hores i mitja. Serà millor que sigui el president del Govern qui vingui a Barcelona, ja que el pitjor que li pot passar és que algú el vegi al carrer i l'insulti, però és que si Puigdemont es deixa veure a Madrid s'arrisca a mals més greus. 

Finalment, l'amnistia plena en què confia Illa, i la consegüent reincorporació de Puigdemont i Junqueras a la lluita política i a la participació en les pròximes eleccions autonòmiques, presenta un altre avantatge: podria ser que en aliança amb la senyora Orriols les guanyessin. En tal cas, seria sensacional la cara que li quedaria al senyor Illa. Tinc molt respecte i fins i tot simpatia pel president de la Generalitat, però preveig que aquell dia jo no ho podria resistir: em faria un fart de riure.