Illa Prosperitat

Que el temps ens devora, igual que un càncer, ho sabem tots. Ho va saber també Henry Miller després de constatar l'assassinat de tots els déus del passat i del present que, d'alguna manera, encarnen els nostres progenitors. “L'heroi no és el temps, sinó la intemporalitat”, va escriure el novel·lista nord-americà. “Marquem el pas, en files tancades, cap a la presó de la mort. No existeix escapada. El temps no canviarà”.

Hauríem, per tant, de considerar una immensa sort el fet de poder assistir a l'espectacle d'aquestes vides alienes que acaben malament –totes, sense excepció, encara que mentre soni la música i duri el ball el món sembli meravellós– tant com contemplar aquells que encapçalen el pilot de galeres lamentar la manca de sensibilitat dels qui els succeiran, que al seu torn ja comencen a escoltar la impugnació dels que són més joves.

Entre les edats de l'home, que poden representar-se sota la forma d'un viacrucis, no existeix harmonia ni tampoc progrés. Tot es redueix a un acte successiu de resignació. Cada generació és filla del seu temps i està encadenada a les seves circumstàncies, però una de les disfuncions d'aquesta època històrica consisteix a constatar com una part dels nascuts fa trenta o quaranta anys descarreguen la seva frustració generacional contra els cinquantenaris i els sexagenaris.

Segons el seu punt de vista, que últimament gaudeix d'un cridaner predicament mediàtic, encara que les raons siguin l'interès i la ideologia més que el judici, els mil·lennistes viuen pitjor que els seus progenitors –parlem des del punt de vista material: la vida interior no es té en compte– i aquesta situació els resulta metafísicament insuportable. Els sembla una tragèdia.

És clar que tots creiem ser el centre de l'univers, però si un ha llegit bé Auden – “(...) Mentre els vells esperen amb respecte i passió / el naixement miraculós, sempre hi haurà / nens que no hagués volgut que passés, mentre patinen / sobre un estany a la vora del bosc”– sabrà de sobres que en cada retrat tràgic, igual que en Caiguda d'Ícar de Brueghel (com m'apunta el gran Ignacio Vidal-Folch), hi ha sempre un personatge que dona l'esquena a l'escena del desastre. Dit amb les paraules de Dylan (Bob): “Qui no està ocupat naixent està ocupat morint”. El que per a uns és una tortura per a altres entra dins la normalitat.

És cosa indiscutible que l'encadenament de les últimes crisis (immobiliàries, financeres, laborals) ha fet impossible el somni burgès de comprar-se una casa, fundar una família i somiar (algun dia, allà on acaba l'horitzó) amb una pensió digna. Però cap d'aquestes evidències justifica l'aquelarre que determinats portaveus del seu propi fracàs celebren contra els pensionistes, aquests criminals que perceben –després de cotitzar durant dècades– una pensió mitjana de 1.500 euros i, si van invertir amb una mica de cap, potser tenen un habitatge en propietat.

I, tanmateix, aquest és el discurs dominant, encara que les dades objectives desmenteixen no tant les dificultats dels trenta i quaranta anys com aquesta falsa prosperitat dels majors de cinquanta anys. Aquest dilluns, sense anar més lluny, l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques i la Fundació BBVA feien públic un informe on es diu que, per primera vegada en la història, els espanyols a l'atur que superen el mig segle són més nombrosos que aquells que formen part del gruix de la població activa, la franja d'edat de la qual oscil·la entre 25 i 54 anys.

Els desocupats sèniors, excepte excepcions provinents de l'àmbit financer i, per descomptat, de l'Administració, són els primers exterminats d'un mercat laboral que no és que sigui inestable, sinó que ha fet del darwinisme –els sous són costos, amics– una llei fatal i inexorable.

La pràctica totalitat dels aturats madurs, víctimes d'acomiadaments o ajustos d'ocupació, ho seran a perpetuïtat, llevat que es converteixin en autònoms pidolaires o en assalariats tan precaris com els seus fills o nets. Per descomptat, no és una situació que pugui qualificar-se de beneficiosa per a ningú –especialment per als afectats– donades les habituals càrregues familiars i financeres dels treballadors expulsats del mercat laboral abans d'hora.

A Espanya, malgrat la propaganda governamental, es viu força pitjor que abans: l'alimentació és més cara, l'habitatge s'ha convertit en un producte d'especulació universal on abeuren no només els fons voltor, sinó una multitud d'il·lustres inversors de classe mitjana, i la feina ha deixat de ser una certesa per transformar-se en una ficció. Però totes aquestes dificultats no se circumscriuen als professionals i treballadors més joves, sinó que són transversals i, des de fa uns lustres, més doloroses entre les capes socials que superen la cinquantena.

D'aquí que aquesta idea de confrontar els mil·lennistes amb els boomers mostri, més que una sincera preocupació social, una estratègia que busca que els precaris amb menys anys devorin els precaris de més edat. Qualsevol treballador amb una carrera professional llarga cobrava, quan va començar la seva vida laboral, molt menys que els mil·lennistes i, per descomptat, comptava amb menys eines i coneixements per sortir-se'n.

Uns van aconseguir prosperar i altres només han pogut sobreviure, que és el que també passarà –encara que de manera diferent– amb els que ara diuen ser víctimes dels seus grans i prediquen la demagògia generacional perquè ignoren –o són incapaços d'assimilar– que la vida canó que adjudiquen als seus pares no ha estat cap regal caigut del cel, sinó una (relativa) conquesta individual.

No cal, però, preocupar-se massa. El temps, que a tots ens governa, abans o després ensenyarà a molts d'aquests trenta i quaranta anys irats que es pot transitar perfectament des de la precarietat juvenil a la madura, fins i tot que existeixen moltes vides, segur que molt a prop d'ells, que mai van arribar al que (illo tempore) es va anomenar Illa Prosperitat.