Com m'alegro que ara tothom sàpiga que existeix el pont de la C-31 que travessa Badalona i que més que pont és frontera entre la gent que importa i la que no. Més que pont és cicatriu, que gairebé ja no es veia, però la seva existència mateixa és el recordatori de l'existència de ciutadania de primera i de segona.

Per això cada vegada que veig parlar de l'assumpte a taral·lirots paràsits inútils com Alberto Garzón, exlíder d'Izquierda Unida, o a qualsevol dels seus adlàters d'escombraries parlant de la situació de Badalona quan fa anys que viuen com marquesos a la nostra costa, volent donar lliçons de moral, aquesta genteta l'únic objectiu de la qual a la vida és seguir trepitjant moqueta i sense fotre brot, se m'encongeix l'estómac i fins i tot l'ànima.

M'alegro que per fi la gent parli del pont de Badalona. Molts badalonins fa molts anys que ho fem. Jo mateixa, encara que sigui poc elegant l'autoreferència, ho vaig fer a El Taquígrafo en un article recollit després al llibre Paqui La Taqui, titulat Badalona, la ciudad partida. Ho vaig escriure arran de la successió de violacions que es van produir al Centre Comercial Màgic, que, per cert, està a escassos 200 metres de l'institut ocupat B9 i de l'actual “assentament improvisat” sota el pont.

Però qui es recorda ja del Màgic i de les víctimes… En aquella ocasió, la funesta consellera de Feminismes de la Generalitat, Tània Verge, va sortir corrents literalment de Badalona, sense acostar-se ni tan sols al barri.

Deu ser costum, perquè l'actual consellera de Benestar Social de la Generalitat, consellera de dilluns a dijous perquè en realitat viu a Madrid, directament ni s'ha acostat a San Roque, no fos cas que… Això sí, no es talla un pèl en criticar els meus veïns de Santo Cristo i dir-los de tot juntament amb Alberto Garzón i la caterva de privilegiats, als quals després els demanen el “vot obrer” amb tota la seva santa barra, sense un gram de vergonya.

Una altra dada que no ha donat cap suposat periodista d'aquests que s'estan dedicant a escriure peces lacrimògenes sobre el tema, amb molta morbositat, però amb zero investigacions i encara menys context, és que la situació de l'ocupació del B9 porta així des del 2018. Però que abans de ser un equipament ocupat, era un institut al qual cap adolescent de Badalona volíem anar.

En aquell institut es reflectien tots els problemes del barri on es troba; això és, pobresa, violència, delinqüència, inseguretat i zero recursos per gestionar una situació més que delicada. I per això va tancar el 2011. Exactament igual que ara.

Una altra dada més que cap escriba ha volgut comentar és que aquest edifici i amb ell, aquests centenars de persones, està a menys de 500 metres del polígon industrial més gran de Catalunya d'import/export de confecció asiàtica; és a dir, proveïdors de productes d'imitació que després nodreixen el top manta, d'on sorgeixen organitzacions tan sinistres com l'anomenat “sindicat de manters”, que alguna vegada algú hauria de mirar seriosament.

Aquestes persones no arriben a aquest edifici i s'hi mantenen per casualitat, sinó que són conduïdes i, òbviament, d'alguna cosa viuen i mengen els que allà intenten passar com poden els dos anys de residència il·legal que, paradoxalment, són la clau per obtenir la residència legal a Espanya, gràcies a la nostra criminal llei d'estrangeria, que deu ser una de les pitjors lleis que hagi donat la història de la producció legislativa universal.

I d'aquesta possibilitat és de la qual s'aprofiten les màfies de tràfic de persones, a les quals aquesta campanya de la pena de la gent de sota el pont els va de meravella. Els Estats seriosos no van per aquí fent llàstima.

He llegit que queden gairebé cent persones sota el pont de la C-31, persones que “han rebutjat la reubicació”. La pregunta és clara: quines són les raons que porten algú a rebutjar la reubicació quan la seva ubicació actual és passar fred a la intempèrie? La resposta, més clara encara, a saber, que la decisió no l'està prenent el mateix afectat lliurement, sinó que és molt probable que s'incentivi amb diners o desincentivi per un deute que ha de pagar.

Mentrestant, el nostre Govern central no ha fet absolutament res al respecte, més que enviar la Creu Roja, una multinacional de la desgràcia aliena que no dona de franc ni la salutació, pagada per tots. No és la primera vegada que el Govern fa política a costa de la tragèdia humana aliena i prefereix no fer res per la gent només per la possibilitat de desgastar el rival. I tinc notícies: ni li va sortir a València, ni molt menys li sortirà a Badalona.

Cada vegada que un comunista o esquerrà de caviar diu feixistes als veïns de Santo Cristo, Albiol guanya 50 vots. Cada vegada que els diuen racistes, 100 vots. I cada vegada que algú pregunta quantes mesquites s'han ofert a acollir els seus feligresos, ja que el 99% dels “desnonats” són musulmans, i la resposta és cap, 1.000 vots més per a qualsevol que no vulgui prendre el pèl a la ciutadania.

Si ajudem, ajudem tots, però això no passa i aquests polítics fiquen el que ells consideren les seves “merdes” sota la catifa del més pobre, perquè, total, els pobres són ximples i bruts, no són com ells, cultes i refinats, i votaran l'“esquerra” encara que presentin un fanal repintat, i si el seu barri ja està degradat, una mica més de problema del qual no es tornaran a ocupar, tant se val.

Amb els desnonats de Badalona ha passat igual que amb la solidaritat amb el poble palestí, que ha anat molt bé en aquestes dates tan tendres perquè la gent súper que mai fa res per ningú se senti estupenda parlant del tema, criticant els pallussos de Badalona, però tot com més lluny millor. Molt nadalenc tot…