El gust català pels presidents morts

Per sort, els catalans tenim pocs presidents morts, o almenys tenim pocs presidents morts dels quals sapiguem on reposen els seus ossos, perquè, amb el que ens agraden els necrohomenatges, anar a presentar respectes a tots seria el conte de mai acabar. L'altre dia tocava acte institucional a la tomba de Macià, qui pel que sembla no va tenir millor ocurrència que morir-se un dia de Nadal -quan el que toca en aquesta jornada precisament és néixer, això ho sap fins i tot Déu-, però és que en no sé quina altra data toca portar flors a Companys, i un altre dia, a Irla, tots mereixen reconeixement curiosament el dia que van fer el menys original de tota la seva vida: morir-se.

Els catalans no mesurem el temps ni en mesos ni en estacions sinó en corones de flors a les tombes dels presidents morts, ja són ganes. Per això tenim fama de sosos i tristots, com volem ser un poble alegre si ens passem la vida plorant per tipus que van morir fa anys i que ni tan sols vam conèixer. Els andalusos són més alegres perquè no perden el temps recordant un funcionari mort al segle passat, el mort al clot i el viu al brioix, com diuen allà. Nosaltres som més del mort al clot i el viu al moc. Al moc, la llàgrima, el mocador i les ploraneres.

A sobre, els representants institucionals i dels partits polítics catalans, es creuen en l'obligació de pronunciar unes paraules davant la tomba, i es fa difícil que siguin paraules originals, ja que any rere any toca dir-les en unes quantes sepultures. A més, cal tenir en compte que els nostres polítics no són precisament Zorrilla, que va assolir la fama per la seva elegia davant la tomba de Larra. Així que el passat Nadal, Illa es va limitar a elogiar la "obra política" de Macià, expressió gastada que val igual per a un trencat que per a un descosit, és a dir, val igual per a Macià que per a Companys que per a Tarradellas o per a qui sigui, no vas a lloar a cap d'ells l'obra personal o l'esportiva o la científica, li elogies l'obra política i assumpte conclòs, ni tan sols cal conèixer quina va ser aquesta obra política, probablement digna d'oblit com gairebé totes. Un es presenta davant la tomba del polític que sigui, elogia la seva "obra política" sense entrar en detalls procel·losos, col·loca una corona de flors pagada per tots els contribuents allà on correspongui, abaixa uns segons el cap com si estigués afligit, i apa, a esperar el proper aniversari de la mort d'algun president. I de pressa, que els canelons es refredaran.

Tinc entès que al mausoleu de Franco, al cementiri del Pardo, també hi van nostàlgics cada 20-N, o sigui que aquestes tètriques celebracions no poden considerar-se ni tan sols un "fet diferencial" català, no serveixen ni per destacar-nos dels altres espanyols. Si de cas, la diferència és que, a Catalunya, els nostàlgics són el Govern i els partits polítics -els ciutadans de peu tenen millors coses a fer-, cosa que no passa amb el caudillo ni aquest any, que era un aniversari rodó. Per la resta, uns canten el Cara al sol i altres canten -imagino- Els Segadors, el que compta és cantar davant d'uns ossos, en això tampoc no hi ha fet diferencial.

Déu doni a Pujol molts anys de vida. I a Maragall. I a Mas i a Montilla i a Aragonès i a tots els que quedin encara per aquí, un ja perd el compte, i que continuïn cobrant aquestes generoses pensions que els regalem un cop abandonen el càrrec. Prefereixo pagar-los un sou per no fer res -això és exactament el que fan-, que aguantar la tabarra al cementiri a cada aniversari de la seva mort.