Corrupció, llenguatge i manipulació

En la recent història política mundial existeixen 11 principis basats en l'obra de Maquiavel. Els va refondre un alemany, baixet i coix, doctor en filologia per Heidelberg al s. XX. A veure si us sonen…

Principi de la simplificació. S'ha de reduir tota la diversitat dels diferents rivals a una realitat molt més discreta, desproveïda de varietat i fàcilment identificable. Es pretén dotar tot el que és oposat a les idees pròpies d'un element comú i senzill on s'arrodoneixin les arestes fins a la mateixa caricatura.

Principi del mètode de contagi. Va associat a l'anterior. Després de simplificar els fets i minimitzar la complexitat i entitat del rival, es pretén que tots els que s'oposin a les idees pròpies dilueixin els seus propis atributs. Per a això, normalment, s'utilitza un to condescendent, burleta i ridiculitzant per acostar-se més al votant. Amb això s'aconsegueix una mena de dogma i possessió de la veritat i del relat.

Principi de la transposició. En el moment en què t'han enxampat en un error, cal passar al “tu també ho fas i ho fas més”.

Principi de l'exageració i de la desfiguració. Els errors del contrari són gravíssims i suposen un greu atemptat contra l'Estat de dret, la democràcia, etcètera. Ja no se satiritza l'individu contrari, sinó tot el grup, amb la qual cosa es completa la demagògia.

Principi de la vulgarització: anar per la via ràpida. Per evitar dubtes, se suprimeixen els matisos. S'adreça a la massa, que és més fàcil de manipular.

Principi de l'orquestració: repetir el missatge perquè sempre estigui present i es converteixi en un mantra més creïble.

Principi de la versemblança. Per fer més creïble el mantra ha d'estar present a través de diferents canals: televisió, ràdio, premsa escrita i digital, xarxes socials. En règims totalitaris és més fàcil perquè es té el control absolut d'uns mitjans més reduïts. En la resta de situacions, n'hi ha prou amb dotar els diferents mitjans de subvencions, sense importar la quantitat.

Principi de la silenciació. Els mitjans controlats han de callar tot el bo del rival. Es controlen els temps i tergiversació.

Principi de la transfusió. Canviar la història per canalitzar l'odi històric o el recent. Àrabs, nazis i comunistes als jueus, per exemple (de fet, els jueus han estat sempre el blanc de diverses ires: vegeu les nombroses expulsions de jueus a Espanya). Bascos i catalans nacionalistes a la resta d'Espanya, etcètera. “Torna l'extrema dreta i amb ella, Franco” del PSOE. “Torna el front popular i amb ella, el caos” del PP (bé, caos ja n'hi ha, la veritat, però no es tracta d'aquest caos).

Principi de la unanimitat. Fer creure que les teves idees estan consensuades. Quan Pujol volia alguna cosa s'embolcallava amb la bandera catalana i al·legava que les seves peticions eren mandat popular català. Ho van fer els seus diferents successors. La “majoria social d'aquest país” del PSOE. La “gent normal” del PP.

Com sempre, la pregunta clau és com s'aconsegueix el resultat? Bàsicament tenint un spin doctor. Aquí s'anomena assessor de comunicació política. Pot ser el cap de gabinet (o poder a l'ombra) o assessor com a tal. Com més assessors, més àmbits es controlen.

Actualment, a Espanya paguem els cigrons a 1.747 càrrecs de confiança (assessors i alts càrrecs). El gener de 2025, existien 948 assessors eventuals, dels quals 470 treballen directament per a Sánchez i Bolaños. Compte, que Rajoy en tenia 604. El millor exemple és Iván Redondo, assessor de comunicació política de García Albiol (PP), Monago (PP), Basagoiti (PP), Pedro Sánchez (PSOE) i ara del Grup Godó. Money talks.

Aquests assessors són els encarregats de manipular i corrompre tant el llenguatge com els missatges. El llenguatge que no agrada es converteix en delicte o es persegueix a través dels mitjans subvencionats. L'spin doctor de torn és qui analitza els grups de votants per dirigir millor cada missatge a cada grup concret. Per això, s'ha imposat protegir els col·lectius més significats. Sense exonerar la dreta --nacionalista o no--, vegem exemples recents.

Les acusacions obertes es formulen com a pregunta: Vox s'ha lucrat amb la dana? Ayuso es va lucrar amb les mascaretes del seu xicot? Tant és si és cert o no; al cap i a la fi, només són preguntes.

La Llei de Memòria Històrica protegeix els que van perdre la guerra i els seus descendents: es prohibeix dir que la República va matar --presumptament-- únicament civils en algun bombardeig de certa població cordovesa (millor m'estalvio el nom i la multa) que res tenia a veure amb l'economia de guerra o de posició respecte al front. Els més de 8.000 afusellats (també presumptament) per ordre de Companys.

Protecció de la votant mitjana del PSOE coneguda popularment amb un diminutiu de RoCHARiO: el Ministeri d'Igualtat pretén que usar el terme en qüestió és discriminatori i vexatori. Es refereix a aquesta classe de dona de 50 en amunt; amb un nivell mitjà o baix d'estudis; arrogant, més femellista que feminista, falsa progre i resistent a qualsevol canvi (conservadora en el fons).

Es creu ben informada perquè mira el titular de la TV (control dels mitjans) que li ofereix el missatge simplificat i demagògic abans esmentat. Quan se li confronta el fet cert s'acull als mantres: és un rumor fals de l'extrema dreta, ets un feixista… Això sí, ella sí que pot esquivar impostos.

Tampoc es pot emprar l'acrònim de “menor emigrant no acompanyat” perquè també és vexatori, xenòfob, racista i fomenta l'odi. Sobretot, perquè aviat tindran la nacionalitat espanyola i s'ha de cuidar aquest vot. Tant és que alguns d'aquests sios (senyor immigrant d'origen suprasaharià, subsaharià o sud-americà, per encunyar un terme nou no discriminatori) vulgui imposar els seus costums; esborrar el nostre passat i present i ho busqui a través d'actes terroristes o delictius: “pobres, es veuen obligats a delinquir…”. Serà que els altres immigrants, siguin sios o no, que de veritat treballen i s'integren, són inferiors?

S'han de concedir subvencions a aquesta part del col·lectiu LGTBIQ+ que surti al carrer a reivindicar el que s'ordena i al que es dediqui al cinema perquè atreuen el focus d'atenció i sempre tenen una càmera i micro davant. Cuidem aquest vot acusant de trànsfob tot aquell que digui que va ser excessiu concedir 320.000 euros de subvenció a la pel·lícula La piedad (2022) d'Eduardo Casanova amb una taquilla de 19.800 euros i 2.858 persones de públic.

Els casos de corrupció, igual de greus que els d'altres partits (deu ser un mal endèmic nacional), són “casos aïllats i els dels altres partits són pitjors”. Amb independència dels fets, qui controla el relat i els seus mitjans de difusió, controla el vot.

Estic a un euromillón de viure al marge de tot el món.