Noves idees, noves persones
"Aquest PSOE, em sap greu dir-ho, està mort. Necessita regenerar-se, però amb encert. Amb un debat intern seriós allunyat del campi qui pugui o de les aspiracions de molts que només pensen en què hi ha del meu"
Va ser una icona de la música espanyola de la dècada dels 70. A cavall entre la dictadura i una incipient democràcia. La malaurada Cecilia va representar com ningú aquestes dues Espanyes. Filla d'un militar i diplomàtic i una jove que s'obria en la seva lírica a l'existencialisme i al feminisme. Era, sens dubte, un moviment vital de canvi i això va despertar il·lusions, però del fracàs d'aquestes il·lusions va arribar la desesperança. Ho va plasmar en una cançó que forma part de la nostra història.
Mi querida España, esta España mía
Esta España nuestra
De tu santa siesta, ahora te despiertan
Versos de poetas
¿Dónde están tus ojos?
¿Dónde están tus manos?
¿Dónde tu cabeza?
La cançó té avui tota l'actualitat. Canviem el subjecte. En lloc d'Espanya posem PSOE. El Partit Socialista acaba de despertar d'un somni. La seva il·lusió s'ha convertit en desesperança per la corrupció d'uns i els escàndols sexuals en un partit feminista d'altres. La sensació de fi d'etapa és sentida així per una militància desmoralitzada que no albira sortida, i que intueix que el Manual de Resistencia ha esgotat les seves set vides.
On són els teus ulls? On són les teves mans? On el teu cap? Són interrogants que s'adrecen a l'encara totpoderós Pedro Sánchez i que no tenen resposta. On mirava quan va nomenar els que ara són a la presó o acusats de greus delictes. On eren les seves mans per tallar d'arrel la corrupció o actituds impròpies. I on és el seu cap per donar una resposta al setge polític, mediàtic o judicial. La militància socialista va tancar files davant el cas Begoña, davant el cas del Fiscal General i davant el cas de David Sánchez, però va avergonyir amb els Ábalos, Koldo, Cerdán, Salazar i el degoteig d'assetjaments sexuals de Galícia, Còrdova, València o Madrid.
Els més vells del lloc encara recordem que “Aquesta Espanya meva, aquesta Espanya nostra” tenia un altre títol molt més contundent i que va ser past de la censura: “Aquesta Espanya viva, aquesta Espanya morta”. Torneu a canviar de subjecte. O el PSOE reacciona o serà un cadàver que tindrà en el seu futur una dura travessia pel desert.
L'existencialisme és una corrente filosòfica orientada al voltant de la pròpia existència humana. Els existencialistes l'analitzaren a través de diversos prismes. Destaquem-ne dos, l'anàlisi de la condició humana i la responsabilitat individual i la seva influència en les emocions.
El PSOE ha fracassat. El seu secretari general no ha estat a l'alçada de la seva responsabilitat i ha fracassat en l'anàlisi de la condició humana que, amb la màscara socialista, violaven aquestes idees. La qual cosa ha repercutit en les emocions i il·lusions de votants i militants. La primera conseqüència, una rebel·lió interna. La primera que afronta Pedro Sánchez. És desordenada, sí. Però és una rebel·lió que apunta a un canvi i, també, que denota moviments interns per afrontar el postsanchisme.
Aquest PSOE, em sap greu dir-ho, està mort. Necessita regenerar-se, però amb encert. Amb un debat intern seriós allunyat del campi qui pugui o de les aspiracions de molts que només pensen en què hi ha del meu.
Pedro Sánchez ha de donar exemple. Assumir els seus errors i iniciar el camí de la transició. Quedar-se quiet, evitar o impedir el debat, o bé parapetar-se a les trinxeres per llançar les pedres al cap del contrari no és una opció. Així només es donarà munició a una oposició que es considera propietària d'aquesta Espanya nostra i que vol fer malbé una etapa de Govern. Pedro Sánchez té a les seves mans la decisió que impedeixi que aquest PSOE viu sigui un PSOE mort. Ja ho sabeu…
Mi querido PSOE, este PSOE mío
Este PSOE nuestro
De tu santa siesta, ahora te despiertan
Versos de poetas
¿Dónde están tus ojos?
¿Dónde están tus manos?
¿Dónde tu cabeza?
Cal buscar aquests nous ulls, aquestes noves mans i un cap amb noves idees i noves formes. Una cosa és resistir i una altra, molt diferent, no fer res.
