Revolta Pagesa: proteccionisme amb barretina
"El comerç s'ha convertit en arma política i Europa necessita aliats, mercats i regles davant el replegament proteccionista que encarna el trumpisme i en un context geopolític inestable"
Hi ha crítiques que, per reiterades, acaben funcionant com a reflexos condicionats. L'acord comercial entre la Unió Europea i Mercosur ha activat un dels més previsibles: el del proteccionisme agrari embolcallat en retòrica èpica. A Catalunya, la plataforma Revolta Pagesa, expressió autòctona del populisme rural europeu, ha trobat en aquest tractat l'enemic exterior al qual atribuir tots els mals del camp. Com si el problema fos el Brasil o l'Argentina i no dècades de polítiques erràtiques, subvencions mal orientades, minifundisme persistent i un discurs victimista que es resisteix a assumir la realitat.
Convé començar pel que és obvi. L'acord amb Mercosur no és un caprici ideològic de Brussel·les ni una conspiració tecnocràtica contra l'agricultor europeu. És una decisió estratègica en un món cada cop més fragmentat, on el comerç s'ha convertit en arma política i on Europa necessita aliats, mercats i regles davant el replegament proteccionista que encarna el trumpisme i en un context geopolític creixentment inestable. El Consell de la UE el va aprovar per majoria qualificada el passat 9 de gener, després del canvi decisiu d'Itàlia, i la signatura està prevista per al dia 17 a Asunción. Encara falta la ratificació del Parlament Europeu, però el procés segueix endavant.
Mentrestant, Revolta Pagesa ha tornat a ocupar carreteres i accessos estratègics. Durant quatre dies, a principis de gener, hi va haver talls a l'AP-7 a Girona, la N-II, la C-16 a Berga i el port de Tarragona, a més de marxes lentes a la capital tarragonina. Aquest dilluns, després d'una llarga reunió amb el president Salvador Illa i el conseller Òscar Ordeig, els agricultors van aixecar els bloquejos com a “gest de bona voluntat”, satisfets amb promeses de més controls a les importacions, ajudes al combustible, fons addicionals i noves taules sectorials. El malestar, però, persisteix. I l'acord, naturalment, no s'ha aturat. Les concessions locals serveixen per desactivar la protesta, no per canviar la realitat.
Perquè el problema del camp català —com el de la resta d'Espanya— no està en la carn argentina ni en la soja brasilera. Està en el minifundisme, en la manca de relleu generacional, en la baixa inversió en innovació, en la dependència crònica d'ajudes públiques i en una burocràcia europea asfixiant. Culpar el lliure comerç resulta sempre més senzill que afrontar reformes impopulars i assumir que el model actual no funciona.
Crida l'atenció, a més, el doble raser. Els mateixos sectors que avui denuncien Mercosur com una amenaça existencial no tenen cap problema a exportar vi, oli, porcí o formatges quan el mercat els és favorable. El lliure comerç només és virtuós quan beneficia als propis; quan introdueix competència, es transforma màgicament en “dumping”, “abandó del món rural” o “traïdoria institucional”. La por de moltes explotacions petites és comprensible, però el proteccionisme pur no corregeix la baixa productivitat ni redueix els costos energètics: només ajorna una adaptació inevitable.
A Catalunya, aquest discurs encaixa a la perfecció amb una vella tradició política: convertir qualsevol conflicte sectorial en greuge nacional. Brussel·les decideix malament, Madrid no defensa prou i el pagès català queda, una vegada més, abandonat. El problema és que aquest relat no resol res i, el que és pitjor, serveix per ajornar decisions necessàries. Defensar el camp no és blindar-lo davant el món, sinó fer-lo competitiu en ell.
Hi ha, a més, un aspecte que els crítics de l'acord prefereixen ignorar: Mercosur és també la millor resposta possible al trumpisme comercial. Davant el replegament proteccionista, l'amenaça permanent d'aranzels i la lògica del campi qui pugui, Europa només pot oposar una estratègia coherent: més acords, més regles i més socis. L'acord inclou salvaguardes: quotes limitades per a productes sensibles, calendaris llargs de desgravació aranzelària i mecanismes de protecció davant distorsions greus del mercat, a més d'exigències sanitàries i mediambientals que els productors europeus ja compleixen —encara que el seu control efectiu segueixi sent millorable—. No és un xec en blanc a la deslocalització ni una sentència de mort per a la ramaderia. És una oportunitat perquè Europa actuï com l'actor global que diu ser.
Persistir en el proteccionisme agrari, a més de car, és socialment regressiu: encarix els aliments, penalitza els consumidors i concentra beneficis en sectors molt concrets. No és progressista ni sostenible. És conservador en el pitjor sentit del terme.
Europa no pot predicar obertura i multilateralisme mentre s'envolta rere les tanques de la por. I Catalunya no pot aspirar a ser moderna, exportadora i europea si cada acord internacional es viu com una amenaça identitària. El camp mereix futur, sí, però no a costa de negar la realitat. Perquè sense comerç, sense competència i sense acords com el de Mercosur, el declivi seria molt més ràpid i molt més dolorós.
