Causa una certa tendresa, que és el que qualsevol en el seu sa judici sent quan veu algú desemparat, sentir a Salvador Illa, el president amb l'eterna cara de jo no he estat, sostenir amb certa vehemència (ma non troppo, perquè el susdit és un d'aquells polítics que no deixarien entrar a cap festa), que li sembla bene que Sánchez, l'Insomne, vulgui prolongar la legislatura sense que existeixi motiu, més aviat tot el contrari, fins al precipici.

El que acabarà el dia que s'hagi d'anar a les urnes, llevat que el president del Govern es despengi amb la proposta que a Espanya s'han de suspendre les eleccions perquè si es vota guanyarien les dretes, cosa que no s'ha de descartar, serà el mateix Sánchez, les opcions de futur del qual es redueixen a dues: un hipotètic exili, potser a la manera del rei emèrit, o l'ostracisme etern.

És perfectament natural que Illa cregui en els miracles: deu el càrrec que ocupa a la màgia dels sortilegis. És un president encisat que diu ser socialista però es deu a una agenda aliena, imposada per l'independentisme. El que ens sembla un excés és que pretengui que li comprem la milonga que aquí no passa res, que els catalans seran més feliços quan torni –si és que torna– Puigdemont i que, total, per què s'ha de respectar la llei o els jutges si les mossegades, la corrupció, l'assetjament sexual i fins i tot la pertinença a xarxes criminals –que són algunes de les presumpcions que encerclen la Moncloa i els seus ministres– són cosa de tres o quatre brètols a qui ningú coneix i amb qui l'Insomne no va tractar mai.

El gran Josep Pla, un dels sants (perversos) de la nostra particular confraria, ja va deixar escrit en algun lloc que en el tracte amb els altres existeixen tres classes d'individus: els amics, els coneguts i els saludats. Si apliquem aquest descobriment (irònic) al cas que ens ocupa cal dir que Sánchez va començar tenint els seus amics del Peugeot, després es va anar distanciant d'ells –el frec fa l'afecte, però l'amistat entre homes es fonamenta en altres afers– i, un cop els seus coneguts han anat entrant a presó (preventiva), tots ells han passat de forma automàtica a la condició de desconeguts, que és encara inferior a la dels saludats.

La situació del PSOE és crítica i la de Sumar, la piruleta multicolor de Sor Yolanda del Ferrol, directament còmica. A cada lleu amenaça de pressió que la vicepresidenta segona intenta exercir sobre l'Insomne –la dimissió o la sortida del Govern, és clar, no la contempla– la resposta de la Moncloa és humiliar els seus principals socis de (des)govern.

Entre la resta del consorci parlamentari de la investidura, aquell negoci industrial, predomina la hipocresia: critiquen Sánchez, però cap s'atreveix –encara que per motius diferents– a donar-li una sortida institucional a la crisi. Prefereixen la degradació absoluta de la nostra democràcia a deixar que els ciutadans decideixin. So it goes.

El president, com sabem tots, no podrà complir tot el que va prometre per ser investit. En això també s'assembla a Sánchez, encara que en el seu cas no podrà recórrer al seu argumentari –“No he mentit, és que vaig canviar d'opinió”–, perquè per enganyar abans cal poder governar. Illa cada dia té més aspecte de regent. No governa. El governen.

No té pressupostos, no podrà lligar el concert català (la gran exigència d'ERC) i l'hipotètic retorn de Puigdemont, donades les enquestes que ja situen Aliança Catalana per sobre de Junts en vot directe, no tindrà per al PSC més efectes que la festa de primera comunió d'un nen capritxós.

Illa, és clar, ha fet tot el que estava a les seves mans perquè no el deixin caure. Des de celebrar Pujol, jutjat juntament amb la seva camada per suborn, tràfic d'influències, delicte fiscal, blanqueig de capitals i prevaricació, a visitar el Napoleonet de Waterloo per pregar-li que tingui una mica de clemència. Lord, have mercy!

Per descomptat, encara hi ha qui anomena tot això pacificació o normalització, quan del que parlem és de constants actes públics i privats de submissió. El panorama no indueix a l'optimisme, encara que el Govern insisteixi que la seva agenda coincideix amb la de Madrid.

Els republicans comencen a pensar que donar suport al PSOE a Madrid i a Catalunya pot acabar erosionant-los massa. Junts tampoc sembla estar per una reconciliació. El factor Orriols dificulta qualsevol mena d'acord, sota pena que els cafeters que encara pensen votar a les llistes electorals dels exconvergents acabin canviant de bàndol.

O Sánchez avança les generals abans que la UCO registri la Moncloa o, com que tot és possible, aviat veurem l'Insomne –i segons més tard el president– pregant a l'extrema dreta catalana que, si us plau, contribueixi a la governabilitat del país. Romangueu atents a les vostres pantalles. La cosa ja no pot trigar gaire. És a punt de caure. L'agonia de Sánchez és com si els clarins toquessin per a Illa.