El pacifisme caníbal o l'acurat esborrat de la barbàrie

Hi ha records d'alta definició i records emblemàtics. Aquests últims són aquells l'essència dels quals és tan poderosa que acaba difuminant molts detalls circumdants, perquè aquest nucli de significat va molt més enllà del contingent.

Per això no recordo quants anys tenia, ni en quina època de l'any estàvem, ni si era un dia entre setmana quan el meu pare va començar a explicar que s'havia trobat un excompany de feina a qui feia temps que no veia. Hi havia en la veu del meu pare quelcom diferent, com una veta tova o una lleu esquerda. Tanmateix, va referir l'inici de la trobada com caldria esperar d'una trobada d'aquest tipus: que quina il·lusió, que com et va la vida, que com està la família.

De sobte, el seu antic company li va preguntar al meu pare si recordava l'atemptat d'ETA a la caserna de Vic. I el meu pare li va respondre que és clar, que com no se n'havia de recordar. I, tot seguit, la concreció d'un horror pur i innombrable: doncs una de les nenes que va morir era la meva filla.

Recordo la mirada perduda del meu pare mentre explicava la confessió del seu antic company, una mirada el veritable significat de la qual jo, que aleshores era un nen o un preadolescent i, per tant, no tenia fills, vaig ser incapaç de calibrar. Però el meu pare sí que era pare, és clar, com ho soc jo ara. I la seva mirada era —ara ho comprenc— la radiografia de l'estupor i la por davant la constatació que la barbàrie no respectava l'altar sagrat dels fills petits.

El passat 22 de novembre vaig explicar aquesta història a la presentació del magnífic llibre La tribu caníbal, de Carlos Rodríguez Estacio, que va tenir lloc a Barcelona, dins del cicle de cinema que cada any organitza l'Associació per la Tolerància.

Va ser la tercera de les anècdotes de la meva infància relacionades amb ETA que vaig referir durant la meva intervenció. I les vaig explicar per recordar una obvietat: que almenys tres generacions havíem conviscut, diàriament, de manera més o menys directa, amb el plom, la metralla, els cotxes bomba i els trets al clatell d'ETA, però que allò contrastava amb les generacions dels nostres joves, que amb prou feines sabien res a causa d'aquest procés —meitat blanqueig, meitat esborrat— que patim d'un temps ençà.

Per això resulta crucial un llibre com La tribu caníbal, que precisament analitza l'inici d'aquest procés. I una de les seves hipòtesis principals, tan lúcida com descarnada, és que un dels objectius de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco —la idea del llibre se li va ocórrer a l'autor amb motiu del 25è aniversari de la seva mort i pretén ser un homenatge— va ser precisament blindar el nacionalisme, obligar el partit que recollia les nous a posicionar-se en un nou eix: nacionalistes —terroristes inclosos— contra no nacionalistes.

“Aquestes coses s'entenen millor un any després”, li va confessar Txapote a un company que li va preguntar sobre la conveniència d'un assassinat tan sàdic. I què va passar un any després? El pacte d'Estella. O, dit d'una altra manera: el tancament de files del nacionalisme, el cordó sanitari als partits “espanyols”, segons l'argot nacionalista.

El llibre és una minuciosa dissecció de la barbàrie i la seva ona expansiva: des de les galtes abrasades per les llàgrimes de Miguel Ángel Blanco, fins al suïcidi del fill adolescent d'un policia assassinat per ETA, passant pels assassinats d'Antonio i Hortensia —aquell clàxon sonant durant mitja hora—, el de Ramón Baglietto, assassinat per un jove a qui li havia salvat la vida sent un nadó, o el dels regidors José Luis Caso i el seu successor Manuel Zamarreño, a Rentería, amb tot just sis mesos de diferència, així com els insults a la dona d'Isaías Carrasco i el bullying al seu fill, o les paraules de la mare de l'última menor assassinada per ETA, supurants d'un dolor sense contorns.

El llibre, però, és tan cru com lluminós, perquè no es limita a un catàleg d'horrors, sinó que aprofundeix en els ressorts polítics d'ahir i d'avui, en l'entramat verinós social que va possibilitar la perpetuació de la barbàrie, en el corpus doctrinal que va apuntalar raons i justificacions.

Hi ha algunes lectures brillants, com la que vincula la rebel·lió cívica de la ciutadania espanyola davant el segrest i assassinat de Miguel Ángel Blanco amb aquell altre despertar que van ser les grans manifestacions constitucionalistes del 2017 a Catalunya. Allà, segons Rodríguez Estacio, hi va haver el germen d'allò que podia haver estat una Espanya millor.

Però no va poder ser. L'Espanya d'ara és aquella en què Inés Hernand, en un dels programes més vistos de la televisió, diu a uns joves amb cara de no assabentar-se de res que l'esquerra abertzale sempre va ser pacifista. Per això és tan important que s'escriguin llibres com La tribu caníbal, com a antídot davant la indigència intel·lectual i moral d'aquells que ens volen convèncer que no va existir allò que fins a tres generacions d'espanyols vam viure diàriament durant diverses dècades.