L'eficàcia d'un polític depèn de la pertinença de les seves paraules. El nacionalsocialisme català viu una esclavitud ressentida, sabedor que ha perdut el consens i només li queda pressionar Pedro Sánchez per evitar que es debiliti la diversitat territorial de l'Estat, darrer pretext i ulterior baula de la democràcia humiliada.

A l'altra banda, el món autoritari es menja el conservadorisme noble, ocult durant dos segles de pensament liberal minoritari. Allà on resideix l'odi, la infàmia remet a la seva etimologia.

Tot just celebrat el Dia de la Constitució cal recordar els pares fundadors que van posar per damunt de la seva ideologia el rigor de la governabilitat; van pignorar el seu instint en benefici de l'Espanya plural.

El sobiranisme negacionista viu de la llei de l'embut; alterna la regressió identitària amb l'exigència màxima a l'únic soci que té a Espanya: el PSOE. El contrasentit és total. Junts està en contra de la disminució de la jornada laboral, veta els impostos a les energètiques, vol eliminar l'impost de successions i exigeix una baixada de la pressió fiscal (tributs més cotitzacions socials).

Des del seu aparador ínfim al mapa del Congrés, els sobiranistes projecten un mini programa econòmic, amb ressonàncies a Foment del Treball. La gran patronal catalana aplaudeix els de Puigdemont i s'espavila davant Antonio Garamendi, el president de la CEOE, que cada dia s'assembla més a un patró de patrons del sindicat vertical de l'Antic Règim.

Sigui quina sigui la fondària del futur del pacte Catalunya-Espanya, aquest passarà pels fòrums d'opinió, el món acadèmic, els grups d'interès o els think tanks abans que pel marc concertador de patronal i sindicats.

Els acords polítics no tenen avui el color parlamentari que van tenir a l'etapa de Miquel Roca a Minoria Catalana ni en el posterior moment de CiU, com sap molt bé el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, qui va resultar primordial com a pont en la seva etapa política.

Sánchez Llibre pot haver pressionat Puigdemont perquè accepti integrar-se en una moció de censura amb el PP contra Sánchez. Però el seu estil de flotador d'àrea no li ho permet. Ell no és Joan Carles I que va instar el general Armada al cop del 23F, pensant que aquest últim ho desestimaria.

En el seu moment, l'emèrit va animar Armada a emprendre el camí del colpisme, però al monarca de la Transició ni tan sols li havia passat pel cap que el general fos “tan ximple” com per fer-li “cas”, segons Pedro J. Ramírez, director de El Español, en una carta al seu diari, titulada El héroe y el bribón.

Per la mateixa regla de tres, i mutatis mutandis respecte a la nit tenebrosa de l'intent del cop, Sánchez Llibre podria haver pensat pressionar Puigdemont per operar un canvi de Govern, però, si ho va fer, ni li va passar pel cap que el líder de Junts fos tan ximple per a embolicar-s'hi.

Foment no coneix l'ombra de l'anonimat. Aspira a l'àmbit comú dels titans industrials que conformen el seu imponent Consell Consultiu. I el Senat de la nostra economia no mereix politiqueigs.