Sánchez, eleccions a la primavera?
"Tots els senyals apunten que la primavera electoral ja és quelcom més que un rumor: és la sortida que el mateix Govern comença a preparar en silenci"
La política espanyola s'encamina cap a un final de cicle.
Si Pedro Sánchez no aconsegueix aprovar els pressupostos després de les festes de Nadal —quelcom cada cop més complicat—, l'avançament electoral a la primavera deixarà de ser una idea especulativa per convertir-se en l'única sortida raonable a una legislatura exhaurida.
El Govern intentarà presentar aquests comptes expansius rebutjats com la seva gran bandera social frustrada per les Corts, però el rerefons és més cru: sense pressupostos no hi ha majoria i sense majoria no hi ha relat.
La qüestió clau és per què ara i no abans. Sánchez ha sobreviscut fins ara sense nous comptes, equilibrant geometries variables amb habilitat. Però avui el sòl parlamentari s'ha tornat directament intransitable.
El tancament de Junts, embolicat en la seva estratègia de supervivència davant l'auge d'Aliança Catalana, i la visceralitat destructiva de Podem, que actua ja més com a adversari intern que com a soci, fan inviable mantenir la ficció d'una majoria ni que sigui esporàdica.
El Govern viu en una agonia política, reduït a gestionar el dia a dia sense horitzó legislatiu i amb un Parlament convertit en un camp de mines.
En paral·lel, el Govern ha tancat amb els sindicats un acord d'augment salarial de l'11% fins al 2028, amb un primer tram del 2,5% retroactiu que s'abonarà al desembre juntament amb els endarreriments, cosa que engrandirà la paga de Nadal per a milions d'empleats públics. Mesura justa, sens dubte, però carregada d'intenció política: en vigílies del naufragi pressupostari, permet exhibir un compromís tangible amb l'Estat social.
En política, els temps mai no són innocents, i aquesta decisió forma part d'un marc narratiu que ja fa olor de precampanya.
Sánchez, que domina l'art de convertir un revés en oportunitat, intentarà elevar el rebuig dels pressupostos al rang de plebiscit sobre el bloqueig parlamentari. El seu argument serà simple: els comptes eren el projecte; qui els ha tombat són els responsables de l'aturada. A més, un altre argument per a l'avançament electoral és que el president conserva un actiu gens menor: l'economia.
Amb un creixement superior a l'europeu i un mercat laboral resistent, pot presentar-se no com un mandatari acorralat per les circumstàncies, sinó com algú que tria el moment de consultar les urnes abans que la paràlisi parlamentària sigui insalvable, els escàndols continuïn erosionant-lo, o passi el moment de treure rèdit a la sentència del Suprem contra l'exfiscal general, cosa que sens dubte ha donat munició al sanchisme per la manera com s'ha produït.
Un avançament a la primavera permetria al PSOE refer-se del previsible desastre a Extremadura, tancar files i recuperar la iniciativa després de mesos de desgast. Mantenir viva la legislatura sense pressupostos, en canvi, el condemnaria a una lenta descomposició, atrapat entre vetos parlamentaris, casos tèrbols i un clima social enrarit.
Per això, si els comptes naufraguen del tot, l'avançament electoral seria un replegament obligat. La majoria ja no existeix, la capacitat d'iniciativa s'ha evaporat i la corrupció perifèrica comença a entelar el nucli del poder.
Resta per veure si la ciutadania, fatigada pels tacticismes i alarmada per la degradació del clima polític, atorgarà a Sánchez una nova oportunitat. Però avui, tots els senyals —parlamentaris, econòmics i ètics— apunten que la primavera electoral ja és quelcom més que un rumor: és la sortida que el mateix Govern comença a preparar en silenci.
