La democràcia parlamentària no estava feta per a això

En aquesta setmana de celebració constitucional i dels drets humans, la primera commemorada el 6 de desembre i els altres el dia 10, vull aprofitar la meva columna d’aquesta setmana precisament per parlar-vos de la Carta Magna i del més important que ella conté, que és el règim polític del nostre país, a saber, la democràcia parlamentària. 

Tothom fa temps que té la sensació que no funciona res. I no és una sensació equivocada, ja que la realitat és que, efectivament, no funciona res. L’assumpte és que la raó és tan senzilla com difícil la seva solució.

Perquè la nostra societat funcioni és imprescindible que els tres poders de l’estat funcionin correctament. I han de ser els tres, perquè si un falla, els altres dos deixen de rodar amb normalitat.

La literalitat de la nostra Constitució no ho diu, però allò tan eteri i gairebé sobrenatural en dret que s’anomena “l’esperit del legislador”, deixa força clar que el poder més important en la nostra democràcia és el poder legislatiu, que és l’escollit, diuen, directament pel poble. 

El poder legislatiu són el Congrés i el Senat, els parlaments autonòmics i els consistoris municipals. D’aquests tres nivells, el que més coneix tothom són els plens dels ajuntaments que, òbviament per la seva proximitat a la ciutadania, són els més efectius i els que, tenint menys mecanismes de control formal, estan més controlats per aquells que els van votar. La raó és que qualsevol persona pot anar al ple del seu municipi a muntar un pollastre o fer un requeriment a l’alcalde o regidor de torn, que estan obligats a contestar. Això, clarament, com més elevat és l’ordre de govern, menys passa. 

El problema realment es troba a les Corts Generals i els Parlaments autonòmics i és un problema molt greu i de nefastes conseqüències. 

Quan es va dissenyar el sistema polític espanyol com una democràcia parlamentària, es basava en dues premisses. Una pràctica i una altra política. La primera, la pragmàtica, és que les democràcies parlamentàries semblen ser més immunes als desmans polítics de qualsevol líder autocràtic i pseudopsicòpata que pogués aparèixer. En obligar a arribar a acords, va entendre “el legislador”, que si un dirigent es tornava un perill directe per a la democràcia, el propi sistema d’obligació de pactes l’expulsaria del poder, entenent que entre tots a algú li funcionaria la neurona prou com per acabar amb aquesta situació.

L’altra gran premissa, la política, partia de la base que totes les persones que exercissin la política activa en càrrecs d’alt nivell com diputats i parlamentaris, per molt distants que fossin els idearis dels partits als quals pertanyessin, tindrien un “sentit d’estat” comú i una lleialtat institucional, que se suposava havia d’estar per sobre dels interessos partidistes. Un exemple, durant molts anys en aquest país no es feia política amb el terrorisme etarra. Era impensable que es llancessin els morts a la cara, i estava bé tant per a la salut democràtica com per a la salut mental de tots els que habitem en aquest país. 

Tanmateix, hem arribat a un punt en què ambdues premisses imprescindibles per a la supervivència de la democràcia en general i de la democràcia parlamentària en particular, han estat pulveritzades. 

En el primer cas, hi ha un culpable clar. La partitocràcia és un càncer ara mateix per a la democràcia. Perquè no serveix de res tenir mecanismes de control per als càrrecs públics si aquests càrrecs públics en lloc de retre comptes davant la ciutadania només retre comptes davant els gerifalts de cada partit, que en estances totalment opaques trien els integrants de les seves llistes, amb l’obediència i la submissió com a majors qualitats a tenir en compte. Això ha donat com a resultat que tinguem com a representants públics assetjadors sexuals, puters, corruptes, encobridores, matons de prostíbul, familiars de traficants, etc., que fora de la política serien personatges mediocres i que per tal de mantenir l’actual nivell de vida elevat, venen la seva mare amb un llaç si cal. El sistema de democràcia parlamentària no estava preparat perquè la delinqüència ocupés els càrrecs públics. 

I la segona premissa, la lleialtat institucional i la idea del bé comú per sobre del curtterminisme, ha estat aniquilada com a conseqüència directa de la situació anterior. Tots tenim la sensació que l’únic projecte polític de tots els partits és o bé aguantar, costi el que costi, o bé el “treu-te tu per posar-m’hi jo”. I si per aguantar cal implantar polítiques pseudo soviètiques de ruïna absoluta, com passa amb les polítiques d’habitatge, o implantar l’apagada de la censura imposada pels nous cumufatxes que controlen la televisió pública, doncs es fa. I si per posar-m’hi jo cal empassar amb els terraplanistes, negacionistes i antivacunes de les passejades a cavall, doncs es fa també. I si els meus quatre vots a Lleida em permeten bloquejar el pressupost de quaranta-vuit milions de persones per fer un tuit molt xulo, doncs que es bloquegi. 

"Tanmateix, hem arribat a un punt en què ambdues premisses imprescindibles per a la supervivència de la democràcia en general i de la democràcia parlamentària en particular, han estat pulveritzades"

Relacionades: Cada vegada que un polític pronuncia la paraula “feminisme” mor un gatet

Però que ningú s’enganyi. Aquesta perversió total de la idea de la democràcia parlamentària no se soluciona ni amb autoritarisme wokista comunistoide ni amb la fatxosfera al comandament. Ambdós populistes.

Cal enfortir la democràcia amb més democràcia. Això comporta un esforç per a totes i tots, ja que la democràcia i sotmetre’s a les seves regles del joc exigeix força generositat i certa “finezza” intel·lectual i molt més compromís de ciutadania del que estem oferint tots ara mateix.

Eradicació dels populismes d’ultradreta i d’esquerra Woke, correcció de la llei electoral i mecanismes de protecció a les institucions perquè no qualsevol pugui arribar a decidir coses que ens afecten a tots. Així de clar. Perquè si durant 50 anys et van semblar bé els trets al clatell als teus veïns, podràs ser escollit, però no hauries de poder decidir res. Perquè si odies el sistema que literalment et manté, podràs ser escollit, però no decidir rebentar-lo des de dins (aquest conte trotskista és molt vell…). I si no respectes la llibertat aliena, tampoc podries implantar cap censura. 

Lògica pura per a la democràcia, que, sense ser perfecta, continua sent, sens dubte, el millor sistema polític en què viure.