Encara que a Metrópoli Abierta –diari “germà” de Crónica Global, centrat en l’actualitat barcelonina— diverses plomes insignes ja han abordat el tema, crec que encara es pot dir alguna cosa més sobre la beca Collboni que l’ajuntament ha creat perquè diversos escriptors mexicans passin uns mesos a Barcelona i puguin després cantar-ne les alabances en un llibre.

Com és natural i risible, diversos escriptors en català s’han posat les mans al cap i les associacions que els representen s’han esquinçat les vestidures: finançar autors en llengua castellana, la llengua que no és “pròpia” de Barcelona, en comptes de donar-nos aquests calerons a nosaltres!

Passons outre. No em puc aturar a argumentar contra aquells que parlen moguts per la cobdícia i la queixa perpètua, la veu del greuge.

Tampoc tinc confidents al Govern que puguin confirmar-m’ho, però em malfio, com diria Permanyer, que la iniciativa de l’alcalde Collboni anunciada a la FIL no ha estat exactament idea seva, sinó que forma part –com insinuava Joaquín Romero en el seu article Els patriotes, a Metrópoli Abierta– d’una operació general del Govern espanyol, que es manifesta públicament en l’àmbit de la cooperació cultural, per congraciar-se, o per restaurar els llaços, amb el Govern mexicà, danyats a partir de les absurdes, però reiterades exigències de l’aleshores president Andrés Manuel López Obrador que el Rei d’Espanya demani perdó a Mèxic per les atrocitats comeses pels nostres avantpassats durant el descobriment i conquesta d’Amèrica.

Exigències tan estúpides, sobretot per a qui presidia un Estat fallit, realment governat pels narcotraficants i on s’assassina qui alci la veu, que es podia malfiar que eren una cortina de fum d’un conflicte més real i greu, del qual no sé si en sabem res. Digues-me recelós.

És en aquest sentit que s’organitzen sumptuoses exposicions d’art mexica a Madrid, i exposicions del patrimoni espanyol a Mèxic, i que es concedeix el premi Cervantes a un escriptor mexicà de qui ningú no havia sentit a parlar, i que els nostres ministres d’Afers Exteriors i de Cultura fan declaracions en el sentit que reclamava AMLO.

(Per part meva, com si el Govern sencer vol anar a posar-se de genolls davant la piràmide de Chichén Itzá o la de Teotihuacán repetint a cor: “Hem estat dolents, molt dolents, però prometem que no ho tornarem a fer”. Però si obliguen el Rei a fer el mateix, em sentiran).

La qüestió és que alguna cosa es cou entre els bastidors diplomàtics en les relacions entre Mèxic i Espanya, i en aquest “alguna cosa” cal incardinar i comprendre la iniciativa de l’alcalde de Barcelona, els 80.000 euracos que vol, gentilment, lliurar a alguns escriptors mexicans perquè vinguin a veure la nostra ciutat.

Està bé, però aquestes generoses i no dic que no benintencionades beques Collboni denoten en l’alcalde manca de pols ciutadà. I no només per la ràbia que ha fet a alguns escriptors en llengua catalana.

En temps de bonança econòmica, l’alcalde Maragall va posar Barcelona en el circuit de les “ciutats refugi” per a escriptors perseguits, la qual cosa era noble i tenia sentit: ajudava escriptors en perill –alguns dels quals, per cert, es van quedar a viure aquí— i ens honorava.

També es va pagar l’estada a Barcelona d’alguns escriptors anglosaxons, com David Leavitt. Es tractava de donar publicitat a Barcelona per convertir-la en una potència turística. Objectiu, per cert, assolit més enllà del desitjable.

Però els temps han canviat. Estem passat festes, com diria Brossa. En primer lloc, la ciutat no necessita més publicitat, i, en segon lloc, qualsevol obsequi i despesa sumptuària grinyola i fins i tot resulta escandalosa en l’ambient general de precarietat, incertesa i preocupació.

Està difusa en la ciutadania la sensació que se l'esprem a impostos –especialment, per cert, a la ciutadania catalana– mentre els nostres representants malgasten els diners. En comptes d’imposar mesures d’estalvi, austeritat i contenció de la despesa pública.

No fa gaire temps s’hauria pogut dir que coses com aquestes beques Collboni són “la xocolata del lloro”. Avui semblen capricis sense gràcia. Són una altra mena de gestos el que se li demana a l’ajuntament.