Balafiament públic

Ja no em sorprèn que una senyora activista es defineixi, al seu currículum, com a membra d’un partit o grup. Tampoc que, a les reunions, donin la benvinguda a totis i totxs, termes inclusius i antipatriarcals.

Però fa uns dies gairebé em va esclatar el cap en llegir que a Barcelona comptem, des dels temps d’Ada Colau, amb un Centre de Masculinitats amb un pressupost anual de 600.000 euros. 

No cal ser d’ultradreta (catalana o espanyola) per pensar que la creixent despesa pública en ajudes, subvencions o contractacions difícils d’explicar porta els ciutadans a extremar el seu vot. La despesa pública espanyola ja supera la de França, segons Eurostat.

A Espanya corren temps de Governs dèbils que fomenten l’intercanvi de cromos entre partits, el pacte constant i la necessitat de gastar per crear feines fictícies i eslògans que atreguin el pensionista, el jove aturat o tants altres.

Pedro Sánchez segueix intentant satisfer Sumar, Bildu, Esquerra, grups d’esquerra radical i nacionalista amb presència a les Corts espanyoles.

Mentrestant, el Junts de Puigdemont s’allunya del PSOE tement que Aliança Catalana, amb el seu discurs antiimmigració i sense peatges del passat, se’ls mengi amb patates. 

A Catalunya, en temps de Pujol i Maragall, els seus partits es repartien les institucions: la Generalitat, per a Convergència, i per al PSC, l’Ajuntament de Barcelona.

Avui, a mig mandat, l’alcalde Jaume Collboni (PSC) compta només amb 10 regidors dels 41 que componen el Consell Municipal. En conseqüència, els acords són difícils i l’estructura política o de gestió de l’alcaldia és complexa.

A més dels tinents d’alcalde, que són cinc, el municipi compta amb set regidories i 14 “comissionats/comissionades”. S’ocupen de “la nit” o de la “memòria democràtica”, passant per la “diversitat religiosa”, “l’ús del català” o “la gestió del turisme sostenible”. Crec que només falta per decidir el nomenament del comissionat de “Rehabilitació”.  

Costa d’entendre que, amb aquests òrgans de govern tan enrevessats, es pugui dirigir una ciutat amb seny.

Collboni ho intenta, ja que pretén governar fins a les municipals de 2027. De moment, amb el vot a favor d’ERC i l’abstenció de Barcelona en Comú ja pot tirar endavant un pressupost de 2026 que s’eleva a 4.180 milions d’euros, xifra rècord. En té prou amb presentar-se i que ningú proposi una moció de confiança; una opció que l’oposició qualifica d’“artifici”, encara que ja s’ha utilitzat en altres ocasions.

La curiositat per conèixer els pressupostos i activitats de la meva ciutat natal em porta a fullejar-ne les pàgines digitals. Aquesta vegada, vaig acabar buscant la del centre barceloní de la masculinitat. Per trobar-lo vaig passar abans pel Departament de Feminismes, on apareix. Vaig intentar en va saber el nombre d’assalariats o contractats per aquest organisme, així com el seu pressupost. Només vaig trobar un imaginatiu glossari multilingüe.

Aquí teniu unes quantes paraules útils per conviure sense caure en la masculinitat violenta: sexpreading, sexting, putofòbia, misàndria o mansplaining... Com no vols rendir-te!

Després em va envair una estranya nostàlgia d’aquells temps en què feminisme només n’hi havia un, i allà hi érem totes i també alguns intentant lluitar per la igualtat.

La meva primera manifestació feminista va ser a Barcelona, el 1976, i només recordo que demanàvem “Divorci i drets per a la dona” en una pancarta ben gran. Després vam descobrir que hi havia una enorme bretxa salarial entre les nostres nòmines i les que cobraven els “companys”. Al món, aquesta diferència és del 68,8%, segons l’estudi del World Economic Forum publicat el 2024. A aquest ritme la paritat real arribarà d’aquí a 123 anys. A Espanya estem entre el 15% i el 19%, segons diferents fonts.

Entre tant argot podemita, hem oblidat els conceptes bàsics i necessaris per aconseguir la igualtat, d’una banda, i gestionar les nostres Administracions, de l’altra.

Mentrestant discuteixen si “no és no” i “sí és sí”, aprovem lleis nefastes que obliguen a posar en llibertat violadors, a més d’esgotar el votant i disparar la despesa pública, que ja supera els 700.000 milions, incloent-hi pensions, salaris públics, increment del pagament del deute i defensa.

A Espanya tenim una paraula que defineix la situació. Es tracta de malgasto [balafiament, en català], substantiu aprovat per la Real Academia Española (RAE) que defineix l’acció de malgastar. És a dir, “dissipar diners en coses inútils”.